El pilot català de trial opta un any més a revalidar el campionat del món de trial indoor
Pregunta: Què es fa després de guanyar tants mundials? Tens descans?
Toni Bou: Sí, la setmana posterior a guanyar el títol és setmana de descans. Vam tindre les nacions, que no és ben bé descans, però quasi. Moltes entrevistes i esdeveniments d’equip, que normalment els fem al final de campionat, que així es poden gaudir més i no afecten la competició.
P.: L’ambició com s’omple? Com es fa per a continuar volent guanyar?
T.B.: És complicat, trobar la motivació és una cosa complicada sempre a principi d’any. Quan optes només a repetir el que ja has aconseguit està clar que esportivament no és motivant. Tot esportista vol reptes nous i és una mica difícil. Però la meva ambició i motivació per aquest esport de cada dia millorar i sempre voler arribar al sostre, és una cosa que em té sempre amb aquestes ganes de millorar i allargar. Tot el que sigui continuar sumant sempre és positiu.
P.: T’has plantejat a vegades que si el que has guanyat fos d’un altre esport més conegut, potser tindries més repercussió?
T.B.: Sí, evidentment. És un esport minoritari, avui en dia és tot molt professional i en un altre esport hauria sigut molt diferent. El meu do és per fer trial i no per una altra cosa. Soc molt competitiu però alhora molt conformista amb ser feliç amb poca cosa, i, amb això també. Soc molt feliç amb el meu esport. És minoritari, però el gaudeixo moltíssim. Ets reconegut, però el just per sentir que el que fas té una recompensa.
P.: On guardes els trofeus? Al calaix?
T.B.: Des de ben petit que ja estava competint a mundials en bicicleta, després la moto… Molts trofeus, però els més especials, els tinc en primera fila. Molts també els guardo a casa dels meus pares, ja que ells també són molt aficionats.
P.: Quin dia dius, “em vull dedicar a això”?
T.B.: Jo vaig veure molt ràpidament que era el que més m’agradava fer. Així i tot, sempre a casa m’han fet prioritzar els estudis, així que, a poc a poc. Vas veient que ho fas bé, que és el teu, i arriba un moment, cap als 16-17 anys que et fitxa un equip professional i et dona l’oportunitat de dedicar-t’hi professionalment. Amb el risc de deixar-ho tot per a complir el teu somni.
P.: En trial, potser és més “fàcil” arribar a ser professional, però viure-hi és molt més difícil, no?
T.B.: T.B.: Sí, evidentment. Es redueix a un nombre molt petit de privilegiats als quals poden viure d’això. En el meu cas, fins que no hi va haver un contracte a mig-llarg termini per entremig, no vaig poder fer el pas per dedicar-me a això. En un esport minoritari només els de davant s’hi podran dedicar.
P.: Recordes el primer dia que vas pujar a la moto?
T.B.: Sí, i tant. Va ser quan vaig fer quatre anys, el dia del meu aniversari, em van regalar una Aprilia de minitrial. La tinc a casa meva penjada, va ser on va començar tot i és un record increïble.
P.: D’on ve la passió?
T.B.: A casa meva el meu tiet i el meu pare anaven en moto i ve d’aquí. Des de ben petit ho demanava.
P.: És difícil tenir les circumstàncies per a poder tenir una moto, tens la sensació que ets afortunat, en el sentit de “he caigut en la família que tocava, en el lloc on podia explotar això”?
T.B.: Sí, sí, evidentment. A casa meva s’han involucrat molt en això, fent un grandíssim esforç quan era més petit. Fins i tot amb les despeses en viatges, cada any al mundial. Inclòs un any, vam anar al Japó perquè pogués competir on vam gastar tots els estalvis de l’any. Veien que era la nostra felicitat, que ens agradava… Van fer un gran esforç, sense ells seria impossible. I només la inversió de diners, sinó també de temps.
P.: Quin any Toni Bou no guanyarà un mundial?
T.B.: La realitat és que el que hem aconseguit és totalment extraordinari. Amb un esport de motor és fàcil que una temporada s’espatlli per lesions, problemes mecànics, però hem sigut molt afortunats. Quan? Doncs intentarem allargar-ho el màxim possible. Quan guanyes, tot és més fàcil.
P.: Ja saps qui serà el que agafi el teu relleu?
T.B.: I tant, es veu de lluny. Hi ha pilots joves, com el Jaime Busto que ha fet molt bon any, i que l’any passat va guanyar l’indoor d’Andorra, i que a poc a poc està fent passes endavant i és un clar aspirant. També el Gabriel Marcelli, que puja amb una projecció molt bona. Segur que hi haurà més, però aquests són grans talents. El Jaime sempre em diu que ja he guanyat molts, que ara li toca a ell.
P.: Ets conscient que potser has enfonsat somnis de molts companys?
T.B.: Està clar. És esport. S’ha de ser egoista, l’esportista ha d’anar a la seva amb la intenció de guanyar, sempre esportivament. T’endús moltes coses per davant, però és una de les bases més importants d’un esportista.
P.: Quant fa que resideixes a Andorra? Que té Andorra com a país? És un bon lloc per entrenar?
T.B.: Des del 2015 hi soc. Andorra és un lloc ideal, per privilegiats. Abans de viure-hi ja pujava molt a entrenar, el terreny del país és increïble. Tenim a més, carreres del mundial aquí. Hi ha moltíssimes zones molt bones i amb tan bones condicions per fer els entrenaments, a més que són en alçada i això també ajuda. Estar aquí és una gran facilitat.
P.: Ara és el trial d’Andorra, expectatives?
T.B.: És la carrera de casa, sempre hi ha nervis, i més en l’indoor, on no et pots permetre errades per molt bé que hi vagis. Fins a l’última zona ens ho juguem tot. Intentarem estar al podi.