El president de la Federació Andorrana d’Atletisme, Josep Maria Missé, repassa en una entrevista la situació de l’atletisme al país que en les darreres setmanes ha viscut moments històrics de la mà de Nahuel Carabaña i que mira als Jocs Olímpics amb il·lusió.
Pregunta: Oficialment hi ha president una altra cop de la federació d’atletisme o encara no?
Josep Maria Missé: No encara, ara estem en ple procés electoral, és a dir, vam llançar el procés el dilluns i el pròxim dia 3 s’han de presentar les llistes o les candidatures. Nosaltres, de fet, ara estem en ple procés de recollida de signatures i en el supòsit que només hi hagi una candidatura, que jo tinc la intenció de presentar, continuarem a partir del dia 4 com a president per 4 anys més. I si no, si hi ha una segona candidatura haurem d’anar a eleccions el dia 25 de juliol.
P.: Ho sabeu més o menys si algú es vol presentar?
J.M Missé: La veritat és que no ho sé i jo estic absolutament concentrat en obtenir el màxim de signatures possibles,amb el qual no em preocupo, ho sabrem el dia 3.
P.: Hi havia qui m’havia dit que potser no es presentava ja que ara a final d’any hi ha eleccions al COA, m’havia arribat que potser era una aspiració?
J.M Missé: Que jo volia ser president del COA? No, no tinc cap tipus de ganes, la veritat.
Jo he pres una trajectòria diferent, és a dir, la veritat és que em sorprèn. Jo la veritat és que tinc ganes, i així ho he dit sempre, com a mínim de continuar fins al 2025 per consolidar tot el projecte que hem començat. Òbviament, si surto rescollit, vull executar el mandat. I segon, perquè també hem començat una tasca que no s’havia fet mai en l’atletisme. Com sabeu, soc membre d’una comissió de l’European Athletics i la meva trajectòria va més cap aquí, no? Anar a guanyar pes a les organitzacions internacionals i a posicionar l’atletisme tant a l’European Athletics com a la World Athletics. És a dir, la meva trajectòria va més cap aquí que cap al comitè olímpic que la veritat, no m’interessa.
P.: Què li falta a l’atletisme a Andorra a nivell global? Més enllà de la pista de l’atletisme, que ja sé que és una cosa que falta, què li falta, no sé si precisament aquest puntet més de reconeixement internacional que comencem a tenir ara a través del Nahuel?
J.M Missé: Bueno, jo crec que, i si m’ho miro, en els quatre anys de mandat, hem passat de ser una federació pràcticament testimonial en aquests organismes a una federació activa. És a dir, ja participem de la governança de l’atletisme, de la presa de decisions, per exemple, prenem decisions sobre on s’organitzen els campionats, però ja no únicament també al meu nivell, sinó que, en aquest cas, els diferents gerents que hem tingut a la federació també han participat de les conferències que s’han organitzat. Tenim ja un reconeixement internacional com a institució que ja som més actius en l’atletisme. També se’ns reconeix molt tot el treball que fem per la igualtat de gènere i la paritat, perquè som de les federacions més avançades en aquest àmbit.
I en segon lloc, òbviament, esportivament, ho deia una mica còmicament, però ho explicava a gent quan tornava. Quan el Nahuel acaba la final de Roma, em felicita el Sebastian Coe, i bàsicament el seu comentari és, bueno, esteu aquí i algun dia fareu un ensurt, tant de bo, no? Hem deixat de fer gràcia. Mira els d’Andorra… Tornen a estar aquí, els d’Andorra. Ara ja ens miren com volem dir, aquests venen a guanyar, vull dir, no venen a mirar-s’ho. També estem fent un treball important perquè el Nahuel és una excepció. No ens hem d’enganyar amb això. Tenir atletes d’aquest calibre no és l’habitual i ens equivocarem si pensem que en els pròxims deu anys ja en tindrem deu. Però, per contra, tenim una base molt sòlida que ens donarà la seva realitat en els petits estats, però que, jo et diria, és possiblement el millor equip que mai ha tingut l’atletisme.
P.: El Nahuel és el fruit, més enllà de que pugui ser una excepció, però no sé si és el fruit o el resultat d’aquest treball a llarg termini que s’ha fet des del punt de vista de dir, anem a crear un club des de la federació per poder competir a Catalunya i després a Espanya per organitzar i intentar estructurar una mica més tot el que és l’atletisme a Andorra?
J.M Missé: En el Nahuel es donen diverses coses que configuren el Nahuel d’avui. Ell, quan és relativament jove, arriba a l’atletisme, és un noi que té condicions i es posa a treballar en un grup, en aquest cas el del Kevin, que és un grup que comença a treballar entenent tècniques modernes d’entrenament. En un moment determinat marxa a Madrid per integrar-se en un grup i jo et diria que la clau de l’èxit del Nahuel és que el seu equip, especialment format per a ell i pel Kevin es que han sabut entendre en cada moment el que necessitava. Hi ha un moment que ells veuen que amb el sistema d’entrenament que estan utilitzant a Madrid no acabaran d’explotar i decideixen fer un canvi d’equip tècnic per aprendre noves coses, nous mètodes i per arribar allà on ells no tenen coneixement suficient, la clau del Nahuel més enllà d’un atleta amb condicions excepcionals és que ha anat prenent decisions en la seva trajectòria esportiva que l’han fet millorar. Ni a ell ni al seu equip tècnic li ha fet por prendre aquestes decisions. Sovint vivim tècnics que es volen aferrar a l’atleta i no el deixen anar, tècnics que creuen que no tenen res a aprendre dels altres i avui en dia l’atletisme, com passa amb moltes altres coses,
els tècnics, un entrenador no ho sap tot, i compartir i ampliar i tenir equips tècnics més pluridisciplinars, també s’estila en aquest esport.
P.: La classificació per rànquing no dona la plaça directa pels Jocs?
J.M Missé: L’has d’inscriure, ho has de sol·licitar, llavors farem aquest acte. Si el Nahuel és classifica és una mera formalitat, però per exemple, hi ha una segona variant, els nostres càlculs fan que el Pol estarà entre els 50 i els 60 del rànquing. Classifiquen 45 pels 1.500. Si entre el dilluns i el dimarts hi ha federacions que esborren atletes, el Pol podria acabar entrant també als Jocs entre els 45 primers. I això pot passar perquè moltes federacions endureixen els criteris en els seus atletes i per tant no els fan elegibles, o senzillament perquè un corredor està optant al 1.500 i al 5.000 i decideix anar al 5.000,
o potser està optant entre el 1.500 i el 800 i decideix anar al 800. Hi ha el que nosaltres en diem el roll-out, que més o menys es poden vellugar entre 6 o 7 posicions. Dilluns, si la situació fos la d’avui, inscriuríem el Nahuel, òbviament perquè ja seria membre de ple dret, perquè està dintre del rànquing, i inscriuríem al Pol al roll-out. Què vol dir que el Pol és elegible. Si es descarten, el Pol està al 53, se n’haurien de descartar a 8.
P.: Quines són les opcions reals ara mateix que el Nahuel, que ara està dintre d’aquestes places, es mantingui d’aquí al diumenge?
J.M Missé: Jo diria, i amb la prudència que hem de tenir ara, que el Nahuel, amb moltes probabilitats, estarà entre els millors del rànquing. El Nahuel no competeix aquest cap de setmana, amb la qual cosa els punts que té a dia d’avui són els punts que tindrà el diumenge. Els nostres càlculs ens fan difícil creure que els corredors que té per darrere facin els punts suficients per superar-lo. Són molts punts. Avui s’actualitza el rànquing i calculem que té un marge de 21 punts que haurien de ser suficients, però més por hem vist coses més increïbles, amb la qual cosa mantindrem l’atenció fins diumenge.
P.: El problema del Nahuel és que si no es classifica per rànquing, no hi ha invitacions.
J.M Missé: De fet, no l’hem inscrit amb les invitacions. És a dir, el Nahuel, si cau del rànquing, cau dels jocs.
P.: Seria la situació més injusta? No sé si recordes alguna d’aquestes, perquè, clar, algú que ha fet els resultats que ha fet, que s’ha classificat per una final europea, i que al final no pugui anar als Jocs?
J.M Missé: Bueno, òbviament és el nostre millor atleta, que ha fet un any extraordinari en la prova que disputa. De fet, no tardarem, possiblement, en veure’l una prova de la Diamond League, el que prova el nivell que té. Certament tindria un punt d’injustícia. Això és com funciona el sistema de les invitacions, que malauradament no està pensat per portar-hi el millor atleta, sinó que està pensat perquè et representi, en el cas de l’atletisme. I el número de proves en què ens representa un atleta és molt limitat. De fet, el Pol no ens podria representar per invitació el 1500. Hauria de passar a córrer el 800, que els últims anys l’ha deixat una mica de banda per especialitzar-se en el 1500, que és una prova on realment ell té més qualitats i ho està fent millor.
P.: El que sí suposo és que si al final el Nahuel no va, vosaltres demanareu que es facin servir aquestes places d’universalitat perquè puguin anar a algú.
J.M Missé: Ja ho hem fet. Nosaltres, això es va fer a principi de juny. Se’ns va demanar quines places d’universalitat voldríem sol·licitar en cas que fos necessari. I de fet vam inscriure tres atletes a la universalitat. Vam inscriure en masculí el Pol al 800 i el Guillem Arderiu als 100 metres i en femení a la Duna Vinyals als 100 metres.
P.: Enteneu la posició al COA en aquest sentit i que després de la pressió que s’ha fet,
sobretot des de la FAN, que són els que més han mogut fent una roda de premsa…, que s’hagin enrocat tant?
J.M Missé: Ni l’entenc ni la comparteixo, però per qüestions molt senzilles. És a dir, ja és suficientment difícil comparar entre esports. Si jo he d’exercir una invitació dintre de l’atletisme, escollir un atleta o l’altre, que fan proves completament diferents, tot i que hi ha un sistema de ranking i de punts, és complexe, no és fàcil. Com compares entre esports? Hem creat un sistema que, sincerament, la natació ha d’estar desitjant que el Nahuel no es classifiqui pels jocs per tenir possibilitats d’anar-hi. El sistema és absurd. No funciona, crear una competitivitat i una rivalitat entre els esports que, sincerament, no hauria de ser. A la natació els desitjo que els hi vagi el millor possible. Que arribem a l’estadi que si un atleta està classificat i si tenim un representant masculí o femení, els altres no puguem exercir les invitacions, que és una cosa que les organitzacions internacionals ens donen de ple dret, sincerament em sembla absurd. Puc entendre que el COA vulgui establir uns nivells de competitivitat mínim perquè en el passat no han rendit segons els seus paràmetres de competitivitat. Bueno, sentem-nos cada esport amb el COA i fixem uns nivells mínims, un marc de referència, volent dir si els atletes assoleixen aquest marc de referència, doncs els portarem als jocs. Ja et dic, jo crec que aquesta competitivitat que es crea entre esports és absurda, no té massa sentit.
P.: Què vols dir quan dius que es genera competitivitat entre els esports, és a dir, les invitacions que té Andorra, decideix Andorra com es reparteixen?
J.M Missé: A nosaltres el que se’ns diu és, i això ja fa temps, a través de la comissió permanent, que l’atletisme, més enllà del que classifiqui, per dret té una invitació masculina i una invitació femenina. Això ho tenim per escrit, ens ho ha notificat la World Atlètics. Què ens diu el COA?
Que com la noia, la Mònica Doria, ja està classificada, no s’exerciran cap de les invitacions femenines. Que té a veure que estigui classificada la Mònica Doria, amb què una representant femenina a l’atletisme o a la natació hi pugui anar?
Llavors, en el cas dels nois, què ens diuen? Que si el Nahuel classifica, doncs hi anirà el Nahuel i no hi haurà invitacions masculines per la natació i que si no hi va el Nahuel, s’hauria de mirar entre l’atletisme i la natació quina de les dues invitacions masculines s’exerceix. No ho puc entendre, aquest sistema de competició entre els esports.
P.: I per entendre-ho, podrien anar el Nahuel i anar igualment una invitació masculina i una invitació femenina?
J.M Missé: No. En el moment que tu classifiques, per exemple, en el cas de l’atletisme, desconec com va la natació, però m’imagino que funciona similar. En l’atletisme, en el moment que classifica algú per mèrits, és a dir, ja sigui mínima o Wolrd Rànquing, no pots exercir cap invitació masculina, en aquest cas, ens quedaria la invitació femenina. Dit altrament, els jocs podrien tenir cinc representants avui a Andorra, sis, perquè em consta que hi ha una invitació a la gimnàsia rítmica.
P.: Més enllà d’aquest sistema, d’aquesta decisió que tu puguis marcar un nivell mínim que pot tenir cert sentit, les beques ja van vinculades una miqueta amb els resultats i, en realitat, el sentit, vosaltres veieu en un curt termini, que una cosa que acaba decidint el COA pugui canviar? Pugui anar cap a la lògica, perquè al final això és una cosa d’aquesta institució que afecta directament a la federació d’atletisme?
J.M Missé: La veritat és que no sé què dir. Jo crec que el COA ara està en un impàs amb el tema de les eleccions que hi ha d’haver aquest any i, òbviament, entrenar un nou equip. Però la percepció que n’he tingut sempre és que, de moment, la posició és bastant inamovible.
P.: No vas anar a l’última reunió, potser?
J.M Missé: No. A nosaltres sempre se’ns explica que en una famosa reunió del 2016 tothom va decidir que es feien les mínimes o no, però aquí torno al mateix que et deia. Què té, per exemple, el president del judo, el president de la natació, el president del vòlei, decidir sobre l’atletisme? Si s’aclareixen les invitacions de l’atletisme és una decisió entre l’atletisme i el COA, els altres esports, és que ni n’han de votar. Com que jo no vull saber res del que afecta els altres esports primer perquè no en sé, no conec la seva complexitat, suficient és la complexitat de l’atletisme, i per tant, em sembla que creem un sistema absurd per democratitzar una decisió i que ningú se’n faci responsable. Jo crec que els criteris per anar a uns Jocs en l’atletisme els ha de fixar la federació d’atletisme i explicar-los al COA, perquè per a alguna cosa hi ha dirigents a l’atletisme que entenen d’això i que treballen igual a la natació, que la resta d’esports intervinguin en això, sincerament. Em sembla, bueno, un pas més o ens mostra la complexitat d’aquesta realitat, perquè jo puc entendre el que no va als jocs o no té representants als jocs és fàcil fixar criteris de molta exigència a la resta. Em sembla sincerament absurd i amb tots els respectes, com jo no opino els altres esports, tampoc vull que els altres opinin del meu.
P.: En relació als Jocs dels petits estats. Més que jocs dels petits estats, tinc la sensació que últimament hem parlat molt de futbol i d’estadis amunt i d’estadis avall. Però que de tant en tant també hi ha aquell moment de dir, hòstia, que els de l’atletisme entrenen al Comunal, saps allò?
J.M Missé: Bueno, jo la veritat és que en els 4 anys de mandat que porto, no demanem res. Demanem una instal·lació digna. Jo crec que només cal anar a l’estadi i fer-hi una passejada per veure que allò és indigne. És que debatre això és incuestionable i aquí he de reconèixer la corporació comunal actual que així ens ho han reconegut i ens han fet arraïbar la proposta més realista que ja entorna l’estadi i, em diria, més creïble.
P.: Què vol dir un estadi digne?
J.M Missé: Un estadi digne vol dir que tinguem una pista de tartan que no tingui forats, que puguem tenir una zona de salts dignament, que hi poguem fer els llançaments, que puguem utilitzar els espais. No entendre la importància de la herba en l’atletisme, en la prevenció de lesions és no saber-ne de l’atletisme. Ja estem nosaltres per explicar-ho, però nosaltres no podem fer ús de la herba, per exemple. És un Estadi que si vas a la graderia es cauen els llistons del sostre. Hi ha un mur de pedra tancat fa anys perquè cauen pedres. És que un dia cauran pedres als carrils de l’atletisme. Que es faci l’obra necessària per arreglar la infraestructura i després se’ns doni també les instal·lacions que necessitem, ja et dic, a part del tartan, poder accedir a les zones comuns amb total naturalitat, sense haver de demanar permís com ho fem, perquè malauradament en la pista de l’atletisme només n’hi ha una, nosaltres no podem anar a una altra banda. També tenim necessitats de material, nosaltres estem patint molt. Tot el material que estem emmagatzemant a l’estadi se’ns fa malbé i se’ns fa constantment malbé el material. Després, no tenim un gimnàs adequat als nostres atletes. Avui en dia és molt important, especialment als velocistes, poder fer treball al gimnàs i ràpidament saltar la pista per fer transferències. Això es pot fer al CTEO, però no es pot fer a l’estadi. No tenim les instal·lacions que ens caldria per poder preparar-nos.
P.: I què us ha dit el Comú?
J.M Missé: És la millor proposta que hem rebut. De fet, és l’única proposta que hem rebut. Tots els altres eren projectes d’idees on ell ha plantejat un projecte de dues fases. Una fase on es cobreixen unes necessitats mínimes de l’atletisme, com són la pista, els magatzems, el gimnàs, que ja ens han dit que ho executaran. I una segona part que fa objecte del que és la millora de tota la instal·lació, la graderia, la graderia que ja només cal anar-hi per veure-ho, que és una graderia perillosa amb desnivells, que les graderies estan fetes malbé, que cauen la teulada.
Nosaltres el que els diem és si ho fem, fem-ho pels jocs. Si no, quan ho farem? Fem-ho ara, aprofitem que tenim els jocs per lluir l’estadi. El Comú ens diu que ja està d’acord, però que ens consta que ha demanat ajuda al govern i al Comité Olímpic per finançar aquesta obra, que ha de ser tan important pels petits estats. I estem una mica a l’espectativa. A mi el que em preocuparia de tot això és que se n’acabi fent tacticisme polític, perquè al final és una qüestió d’entrar a parlar-ne i prenguin una decisió i cadascú sigui responsable de tot això. El Comú no pot defugir-ne, que és el propietari de la instal·lació i que per tant ha de ser el primer promotor i la resta ha d’ajudar en la mesura de les possibilitats. Tinc la sensació que ara ens estem movent en el tacticisme polític, a veure qui pot guanyar més rèdit polític que la resta i el dia que prendrem una decisió ja serà tard perquè no tindrem temps d’acabar la obra.
P.: Quanta gent preveu l’atletisme tenir pels Jocs dels Petits Estats?
J.M Missé: Jo voldria tenir dos atletes per prova, que és el que fixen el Jocs i voldria portar com sempre la màxima delegació possible. Aquí és una de les converses que també s’ha de tenir al COA, perquè en anteriors jocs olímpics ens han transmès que s’havien de portar
els atletes que tenien opcions de medalla. Jo crec que hi ha atletes que sabem a dia d’avui que segurament no poden lluitar per la medalla, però poden lluitar per una bona posició a casa seva davant de la seva gent. I algú que porta anys treballant restar-li aquesta oportunitat em sembla també un altre dels absurds que podem acabar creant. La nostra voluntat és portar el màxim d’atletes possible.
P.: Estem a prop de tenir el primer finalista olímpic en una prova d’atletisme?
J.M Missé: Jo crec que aquí sí que t’he de dir, així com quan vam anar a Roma nosaltres érem conscients que s’havia d’estar a la final i que no ser-hi no era un fracàs perquè teníem les condicions i les marques i el nivell per ser-hi. Lo normal en aquests Jocs és no passar ronda. És a dir, és fer una molt bona cursa però no passar ronda. Hem de ponderar. Aquí entren ja els atletes africans en la competició, que són els grans dominadors de la prova. No obstant, estem acostumats a que el Nahuel ens doni sorpreses. Però jo crec que lo normal és que ens faci sentir orgullosos de com competeix i que es quedés a les semifinals.
P.: A nivell d’Andorra, quines són les segons passes?
J.M Missé: Nosaltres ara tenim dos projectes importants que executar. Primer, nosaltres ara ja tenim una base d’atletes entre els 18 i els 23, una vintena que són els que ens configuraran els llocs dels petits estats de l’any vinent. Ja els hem de passar al que nosaltres anomenem un programa del rendiment. Hem d’accelerar el seu creixement com a esportistes perquè ja internacionalment, no regionalment, ens comencin a donar resultats. I veure qui fa un pas més endavant i qui no. I això és un dels programes que farem en els propers anys. El següent és… Tenim una base molt bona. Aquesta base que quan jo vaig arribar estava entre els 14 i els 18, ara està entre els 18 i els 23, hem de tornar a fer una base d’entre els 12 i els 18. Perquè si no, d’aquí a deu anys tindrem un buit generacional a l’atletisme. Jo et diria que aquest és el repte de qualsevol esport a Andorra que és aconseguir tenir constantment nens perquè és la manera en la que finalment aconseguiràs que et surti un Nahuel, un Pol, una Duna. Nosaltres que precisament tenim l’oportunitat de fer competir els nostres atletes internacionalment, això és el que fa la diferència. Nosaltres hem acabat portant a la Copa d’Europa delegacions molt àmplies, que és la nostra competició estrella. És una competició que es fa cada dos anys. Doncs això què fa? Que aquell atleta que potser diu, hòstia, ho deixaria, però bueno, l’any que ve a la Copa d’Europa, jo hi vull arribar, em fa il·lusió participar hi una mica més.Però el que aconsegueix és que estiri la seva carrera, que continuï vinculat a l’atletisme i que es motivi en això. Si els hi restem aquestes oportunitats, tindrem una tasa d’abandonament molt més alta en tots els esports. Sense dubte.
