En una entrevista a Andorra Esportiu TV, Alain Cabanes ha volgut fer un anàlisi global de l’esport andorrà, així com el primer any de càrrec al davant de la Secretaria d’Estat. Destacant el creixement de l’esport a Andorra després de la pandèmia, Cabanes ha subratllat principalment la millora en les instal·lacions esportives de cara als Jocs dels Petits Estats i la seva preparació en els pròxims mesos així com l’augment de les subvencions governamentals a les federacions esportives.

Defensant la inversió en l’esport com a clau per a la salut física i mental de la societat, Cabanes ha assegurat que el govern ha incrementat la partida de subvencions, fet que contribueix a aquest creixement. “Estem molt contents de veure com l’esport ha ressorgit amb força després de la pandèmia. Les subvencions han jugat un paper clau en aquest impuls”, afirma Cabanes.

Després de la Covid-19, Andorra ha vist un augment significatiu en la pràctica esportiva, amb més fitxes federatives i millors resultats internacionals. El govern ha incrementat les subvencions i ha preparat els Jocs dels Petits Estats amb més finançament per a les federacions participants. També s’han fet inversions importants en instal·lacions esportives, com ara la nova pista d’escalfament a l’estadi comunal i l’adquisició de material per a diferents modalitats d’atletisme.

Cabanes ha destacat els esforços per promoure l’esport femení en tots els nivells, incloent-hi esportistes, àrbitres i tècniques. Es treballa en un nou sistema de subvencions que inclourà un criteri ponderat per fomentar l’esport femení, basat en les dades recollides aquest primer any. Aquest nou sistema millorarà i actualitzarà el suport a les federacions, assegurant una major inclusió i suport per a les dones en l’esport. Un dels projectes amb els quals treballa el Govern és el projecte d’esport escolar, que actualment es troba en fase embrionària, però que pretén introduir-se en els tres sistemes educatius públics del país a partir del setembre. “L’esport escolar és fonamental per fomentar els hàbits saludables des de joves. Volem integrar aquest projecte en tots els sistemes educatius per assegurar una base sòlida per al futur de l’esport a Andorra”, explica Cabanes. “Aquest projecte no només beneficiarà als alumnes, sinó que també crearà una cultura esportiva més forta en el país.”

Preparació per als Jocs dels Petits Estats

Pel que fa als Jocs dels Petits Estats, Cabanes assenyala que l’organització avança bé, amb diverses comissions treballant en aspectes com la comunicació, el transport i les instal·lacions. Destaca la importància d’aprofitar aquesta oportunitat per renovar el material esportiu i deixar una herència duradora per a les federacions. “Els Jocs són una oportunitat única per modernitzar les nostres instal·lacions i equipaments. Volem que Andorra sigui un referent en l’organització d’esdeveniments esportius d’alt nivell”, declara el secretari d’Estat. “Hem treballat molt dur per assegurar que tot estigui a punt per a l’esdeveniment i estem convençuts que serà un èxit.”

El comitè organitzador dels Jocs dels Petits Estats ha avançat molt en la preparació dels esdeveniments, revisant les instal·lacions esportives i comprant material necessari. Alain Cabanes ha assenyalat que l’objectiu principal del govern és garantir que cada entitat tingui un lloc adequat per entrenar i competir. També es planifiquen proves prèvies als Jocs dels Petits Estats per assegurar el bon funcionament dels esdeveniments.

Sobre les inversions en instal·lacions esportives, Cabanes explica que les millores a l’estadi comunal inclouen una pista d’escalfament i altres materials específics per a l’atletisme, però que les obres civils, com la graderia, són responsabilitat del comú d’Andorra la Vella. “Estem treballant estretament amb el comú per assegurar que les inversions siguin equilibrades i beneficiïn a tothom”, afirma Cabanes. “És essencial que totes les parts implicades col·laborin per oferir les millors condicions possibles als nostres esportistes.”

El Comitè Olímpic Andorrà (COA) s’ha mantingut ferm en la postura de no acceptar les invitacions per als Jocs Olímpics de París 2024, un fet que ha generat una gran controvèrsia entre els esportistes i les federacions del país, especialment amb la Federació Andorrana de Natació (FAN). Aquesta decisió ha estat particularment dolorosa per als atletes de la natació, que han vist com les opcions dels seus nadadors s’han esfumat. Aquesta situació ha provocat una resposta contundent de la nedadora andorrana Nadia Tudó.

“Veure la roda de premsa després de l’assemblea, en la qual no es va canviar d’opinió, ens ha deixat molt decebuts”, afirma la tricolor a Andorra Esportiu TV, que ha expressat la seva profunda decepció i tristesa per aquesta decisió. La nedadora ha explicat que els darrers mesos han estat molt durs per a ella i els seus companys, intentant que se’ls escoltés i que es considerés la seva situació.

L’andorrana ha criticat la falta de suport del Comitè Olímpic cap als atletes, destacant que un comitè olímpic hauria d’estar per donar suport als esportistes. “No ens esperàvem aquesta situació i hem rebut molt suport internacional. Molts països han vist aquest canvi de mínimes increïble des de Tòquio a París i no entenen la decisió del COA”, assevera. A més, ha destacat que altres països han aprofitat les invitacions per enviar els seus esportistes als Jocs Olímpics, la qual cosa fa que la decisió del COA sigui encara més incomprensible.

Segons la nedadora, el que demanen és que es tinguin en compte les invitacions, com s’ha fet en altres jocs. “No volem que se’ns regalin les places, sinó que hi hagi una mínima que demostri el nostre nivell”, explica amb contundència. Tudó subratlla que la mínima A “és molt difícil d’aconseguir”, remarca i alhora assenyala que “nedadors d’altres països com Espanya o Alemanya”, i que tenir una mínima raonable “seria un objectiu real per als esportistes”, apunta.

La tricolor també ha expressat la seva preocupació pel fet que les federacions es posin les unes contra les altres i ha destacat la importància de la col·laboració i el suport mutu entre elles. “No voldria que un atleta es quedés sense oportunitat per culpa d’aquestes lluites internes”, exposa. Tudó proposa que les decisions sobre les invitacions es prenguin conjuntament entre les federacions i el COA, per garantir que es considerin els criteris tècnics i esportius adequats. “Crec que és important tenir un criteri clar i just per a tots els esports, i que les persones tècniques de cada federació puguin decidir com s’utilitzen les invitacions”, detalla.

“Serà difícil per als joves veure aquesta situació”

Nàdia Tudó, nadadora andorrana

Per a l’andorrana, la decisió del COA no només perjudica els atletes actuals, sinó que també posa en risc el futur de la natació andorrana. “Pensar en els sacrificis que hauran de fer sense tenir el suport necessari”, ha afirmat Tudó, remarcant la importància de donar esperança als futurs atletes. A més, ja en clau Petits Estats, la del Principat també assenyala que “veient Andorra 2025, on la natació ha portat el màxim nombre de medalles en les darreres edicions, aquesta decisió no té sentit”.

Finalment, Tudó ha mencionat que la FAN està intentant contactar amb la FINA (Federació Internacional de Natació) per buscar suport i solucions alternatives. Ha expressat el seu desig que aquesta situació serveixi per millorar el sistema en el futur. “Espero que ningú més hagi de passar per això i que els atletes que vinguin després de nosaltres tinguin el suport que es mereixen”, apunta. “Continuarem lluitant per la nostra oportunitat fins al final, perquè això és el que representa l’esport: perseverança i determinació”, conclou.

El president de la Federació Andorrana d’Atletisme, Josep Maria Missé, repassa en una entrevista la situació de l’atletisme al país que en les darreres setmanes ha viscut moments històrics de la mà de Nahuel Carabaña i que mira als Jocs Olímpics amb il·lusió.

Pregunta: Oficialment hi ha president una altra cop de la federació d’atletisme o encara no?

Josep Maria Missé: No encara, ara estem en ple procés electoral, és a dir, vam llançar el procés el dilluns i el pròxim dia 3 s’han de presentar les llistes o les candidatures. Nosaltres, de fet, ara estem en ple procés de recollida de signatures i en el supòsit que només hi hagi una candidatura, que jo tinc la intenció de presentar, continuarem a partir del dia 4 com a president per 4 anys més. I si no, si hi ha una segona candidatura haurem d’anar a eleccions el dia 25 de juliol.

P.: Ho sabeu més o menys si algú es vol presentar?

J.M Missé: La veritat és que no ho sé i jo estic absolutament concentrat en obtenir el màxim de signatures possibles,amb el qual no em preocupo, ho sabrem el dia 3.

P.: Hi havia qui m’havia dit que potser no es presentava ja que ara a final d’any hi ha eleccions al COA, m’havia arribat que potser era una aspiració?

J.M Missé: Que jo volia ser president del COA? No, no tinc cap tipus de ganes, la veritat.
Jo he pres una trajectòria diferent, és a dir, la veritat és que em sorprèn. Jo la veritat és que tinc ganes, i així ho he dit sempre, com a mínim de continuar fins al 2025 per consolidar tot el projecte que hem començat. Òbviament, si surto rescollit, vull executar el mandat. I segon, perquè també hem començat una tasca que no s’havia fet mai en l’atletisme. Com sabeu, soc membre d’una comissió de l’European Athletics i la meva trajectòria va més cap aquí, no? Anar a guanyar pes a les organitzacions internacionals i a posicionar l’atletisme tant a l’European Athletics com a la World Athletics. És a dir, la meva trajectòria va més cap aquí que cap al comitè olímpic que la veritat, no m’interessa.

P.: Què li falta a l’atletisme a Andorra a nivell global? Més enllà de la pista de l’atletisme, que ja sé que és una cosa que falta, què li falta, no sé si precisament aquest puntet més de reconeixement internacional que comencem a tenir ara a través del Nahuel?

J.M Missé: Bueno, jo crec que, i si m’ho miro, en els quatre anys de mandat, hem passat de ser una federació pràcticament testimonial en aquests organismes a una federació activa. És a dir, ja participem de la governança de l’atletisme, de la presa de decisions, per exemple, prenem decisions sobre on s’organitzen els campionats, però ja no únicament també al meu nivell, sinó que, en aquest cas, els diferents gerents que hem tingut a la federació també han participat de les conferències que s’han organitzat. Tenim ja un reconeixement internacional com a institució que ja som més actius en l’atletisme. També se’ns reconeix molt tot el treball que fem per la igualtat de gènere i la paritat, perquè som de les federacions més avançades en aquest àmbit.

I en segon lloc, òbviament, esportivament, ho deia una mica còmicament, però ho explicava a gent quan tornava. Quan el Nahuel acaba la final de Roma, em felicita el Sebastian Coe, i bàsicament el seu comentari és, bueno, esteu aquí i algun dia fareu un ensurt, tant de bo, no? Hem deixat de fer gràcia. Mira els d’Andorra… Tornen a estar aquí, els d’Andorra. Ara ja ens miren com volem dir, aquests venen a guanyar, vull dir, no venen a mirar-s’ho. També estem fent un treball important perquè el Nahuel és una excepció. No ens hem d’enganyar amb això. Tenir atletes d’aquest calibre no és l’habitual i ens equivocarem si pensem que en els pròxims deu anys ja en tindrem deu. Però, per contra, tenim una base molt sòlida que ens donarà la seva realitat en els petits estats, però que, jo et diria, és possiblement el millor equip que mai ha tingut l’atletisme.

P.: El Nahuel és el fruit, més enllà de que pugui ser una excepció, però no sé si és el fruit o el resultat d’aquest treball a llarg termini que s’ha fet des del punt de vista de dir, anem a crear un club des de la federació per poder competir a Catalunya i després a Espanya per organitzar i intentar estructurar una mica més tot el que és l’atletisme a Andorra?

J.M Missé: En el Nahuel es donen diverses coses que configuren el Nahuel d’avui. Ell, quan és relativament jove, arriba a l’atletisme, és un noi que té condicions i es posa a treballar en un grup, en aquest cas el del Kevin, que és un grup que comença a treballar entenent tècniques modernes d’entrenament. En un moment determinat marxa a Madrid per integrar-se en un grup i jo et diria que la clau de l’èxit del Nahuel és que el seu equip, especialment format per a ell i pel Kevin es que han sabut entendre en cada moment el que necessitava. Hi ha un moment que ells veuen que amb el sistema d’entrenament que estan utilitzant a Madrid no acabaran d’explotar i decideixen fer un canvi d’equip tècnic per aprendre noves coses, nous mètodes i per arribar allà on ells no tenen coneixement suficient, la clau del Nahuel més enllà d’un atleta amb condicions excepcionals és que ha anat prenent decisions en la seva trajectòria esportiva que l’han fet millorar. Ni a ell ni al seu equip tècnic li ha fet por prendre aquestes decisions. Sovint vivim tècnics que es volen aferrar a l’atleta i no el deixen anar, tècnics que creuen que no tenen res a aprendre dels altres i avui en dia l’atletisme, com passa amb moltes altres coses,
els tècnics, un entrenador no ho sap tot, i compartir i ampliar i tenir equips tècnics més pluridisciplinars, també s’estila en aquest esport.

P.: La classificació per rànquing no dona la plaça directa pels Jocs?

J.M Missé: L’has d’inscriure, ho has de sol·licitar, llavors farem aquest acte. Si el Nahuel és classifica és una mera formalitat, però per exemple, hi ha una segona variant, els nostres càlculs fan que el Pol estarà entre els 50 i els 60 del rànquing. Classifiquen 45 pels 1.500. Si entre el dilluns i el dimarts hi ha federacions que esborren atletes, el Pol podria acabar entrant també als Jocs entre els 45 primers. I això pot passar perquè moltes federacions endureixen els criteris en els seus atletes i per tant no els fan elegibles, o senzillament perquè un corredor està optant al 1.500 i al 5.000 i decideix anar al 5.000,
o potser està optant entre el 1.500 i el 800 i decideix anar al 800. Hi ha el que nosaltres en diem el roll-out, que més o menys es poden vellugar entre 6 o 7 posicions. Dilluns, si la situació fos la d’avui, inscriuríem el Nahuel, òbviament perquè ja seria membre de ple dret, perquè està dintre del rànquing, i inscriuríem al Pol al roll-out. Què vol dir que el Pol és elegible. Si es descarten, el Pol està al 53, se n’haurien de descartar a 8.

P.: Quines són les opcions reals ara mateix que el Nahuel, que ara està dintre d’aquestes places, es mantingui d’aquí al diumenge?

J.M Missé: Jo diria, i amb la prudència que hem de tenir ara, que el Nahuel, amb moltes probabilitats, estarà entre els millors del rànquing. El Nahuel no competeix aquest cap de setmana, amb la qual cosa els punts que té a dia d’avui són els punts que tindrà el diumenge. Els nostres càlculs ens fan difícil creure que els corredors que té per darrere facin els punts suficients per superar-lo. Són molts punts. Avui s’actualitza el rànquing i calculem que té un marge de 21 punts que haurien de ser suficients, però més por hem vist coses més increïbles, amb la qual cosa mantindrem l’atenció fins diumenge.

P.: El problema del Nahuel és que si no es classifica per rànquing, no hi ha invitacions.

J.M Missé: De fet, no l’hem inscrit amb les invitacions. És a dir, el Nahuel, si cau del rànquing, cau dels jocs.

P.: Seria la situació més injusta? No sé si recordes alguna d’aquestes, perquè, clar, algú que ha fet els resultats que ha fet, que s’ha classificat per una final europea, i que al final no pugui anar als Jocs?

J.M Missé: Bueno, òbviament és el nostre millor atleta, que ha fet un any extraordinari en la prova que disputa. De fet, no tardarem, possiblement, en veure’l una prova de la Diamond League, el que prova el nivell que té. Certament tindria un punt d’injustícia. Això és com funciona el sistema de les invitacions, que malauradament no està pensat per portar-hi el millor atleta, sinó que està pensat perquè et representi, en el cas de l’atletisme. I el número de proves en què ens representa un atleta és molt limitat. De fet, el Pol no ens podria representar per invitació el 1500. Hauria de passar a córrer el 800, que els últims anys l’ha deixat una mica de banda per especialitzar-se en el 1500, que és una prova on realment ell té més qualitats i ho està fent millor.

P.: El que sí suposo és que si al final el Nahuel no va, vosaltres demanareu que es facin servir aquestes places d’universalitat perquè puguin anar a algú.

J.M Missé: Ja ho hem fet. Nosaltres, això es va fer a principi de juny. Se’ns va demanar quines places d’universalitat voldríem sol·licitar en cas que fos necessari. I de fet vam inscriure tres atletes a la universalitat. Vam inscriure en masculí el Pol al 800 i el Guillem Arderiu als 100 metres i en femení a la Duna Vinyals als 100 metres.

P.: Enteneu la posició al COA en aquest sentit i que després de la pressió que s’ha fet,
sobretot des de la FAN, que són els que més han mogut fent una roda de premsa…, que s’hagin enrocat tant?

J.M Missé: Ni l’entenc ni la comparteixo, però per qüestions molt senzilles. És a dir, ja és suficientment difícil comparar entre esports. Si jo he d’exercir una invitació dintre de l’atletisme, escollir un atleta o l’altre, que fan proves completament diferents, tot i que hi ha un sistema de ranking i de punts, és complexe, no és fàcil. Com compares entre esports? Hem creat un sistema que, sincerament, la natació ha d’estar desitjant que el Nahuel no es classifiqui pels jocs per tenir possibilitats d’anar-hi. El sistema és absurd. No funciona, crear una competitivitat i una rivalitat entre els esports que, sincerament, no hauria de ser. A la natació els desitjo que els hi vagi el millor possible. Que arribem a l’estadi que si un atleta està classificat i si tenim un representant masculí o femení, els altres no puguem exercir les invitacions, que és una cosa que les organitzacions internacionals ens donen de ple dret, sincerament em sembla absurd. Puc entendre que el COA vulgui establir uns nivells de competitivitat mínim perquè en el passat no han rendit segons els seus paràmetres de competitivitat. Bueno, sentem-nos cada esport amb el COA i fixem uns nivells mínims, un marc de referència, volent dir si els atletes assoleixen aquest marc de referència, doncs els portarem als jocs. Ja et dic, jo crec que aquesta competitivitat que es crea entre esports és absurda, no té massa sentit.

P.: Què vols dir quan dius que es genera competitivitat entre els esports, és a dir, les invitacions que té Andorra, decideix Andorra com es reparteixen?

J.M Missé: A nosaltres el que se’ns diu és, i això ja fa temps, a través de la comissió permanent, que l’atletisme, més enllà del que classifiqui, per dret té una invitació masculina i una invitació femenina. Això ho tenim per escrit, ens ho ha notificat la World Atlètics. Què ens diu el COA?
Que com la noia, la Mònica Doria, ja està classificada, no s’exerciran cap de les invitacions femenines. Que té a veure que estigui classificada la Mònica Doria, amb què una representant femenina a l’atletisme o a la natació hi pugui anar?
Llavors, en el cas dels nois, què ens diuen? Que si el Nahuel classifica, doncs hi anirà el Nahuel i no hi haurà invitacions masculines per la natació i que si no hi va el Nahuel, s’hauria de mirar entre l’atletisme i la natació quina de les dues invitacions masculines s’exerceix. No ho puc entendre, aquest sistema de competició entre els esports.

P.: I per entendre-ho, podrien anar el Nahuel i anar igualment una invitació masculina i una invitació femenina?

J.M Missé: No. En el moment que tu classifiques, per exemple, en el cas de l’atletisme, desconec com va la natació, però m’imagino que funciona similar. En l’atletisme, en el moment que classifica algú per mèrits, és a dir, ja sigui mínima o Wolrd Rànquing, no pots exercir cap invitació masculina, en aquest cas, ens quedaria la invitació femenina. Dit altrament, els jocs podrien tenir cinc representants avui a Andorra, sis, perquè em consta que hi ha una invitació a la gimnàsia rítmica.

P.: Més enllà d’aquest sistema, d’aquesta decisió que tu puguis marcar un nivell mínim que pot tenir cert sentit, les beques ja van vinculades una miqueta amb els resultats i, en realitat, el sentit, vosaltres veieu en un curt termini, que una cosa que acaba decidint el COA pugui canviar? Pugui anar cap a la lògica, perquè al final això és una cosa d’aquesta institució que afecta directament a la federació d’atletisme?

J.M Missé: La veritat és que no sé què dir. Jo crec que el COA ara està en un impàs amb el tema de les eleccions que hi ha d’haver aquest any i, òbviament, entrenar un nou equip. Però la percepció que n’he tingut sempre és que, de moment, la posició és bastant inamovible.

P.: No vas anar a l’última reunió, potser?

J.M Missé: No. A nosaltres sempre se’ns explica que en una famosa reunió del 2016 tothom va decidir que es feien les mínimes o no, però aquí torno al mateix que et deia. Què té, per exemple, el president del judo, el president de la natació, el president del vòlei, decidir sobre l’atletisme? Si s’aclareixen les invitacions de l’atletisme és una decisió entre l’atletisme i el COA, els altres esports, és que ni n’han de votar. Com que jo no vull saber res del que afecta els altres esports primer perquè no en sé, no conec la seva complexitat, suficient és la complexitat de l’atletisme, i per tant, em sembla que creem un sistema absurd per democratitzar una decisió i que ningú se’n faci responsable. Jo crec que els criteris per anar a uns Jocs en l’atletisme els ha de fixar la federació d’atletisme i explicar-los al COA, perquè per a alguna cosa hi ha dirigents a l’atletisme que entenen d’això i que treballen igual a la natació, que la resta d’esports intervinguin en això, sincerament. Em sembla, bueno, un pas més o ens mostra la complexitat d’aquesta realitat, perquè jo puc entendre el que no va als jocs o no té representants als jocs és fàcil fixar criteris de molta exigència a la resta. Em sembla sincerament absurd i amb tots els respectes, com jo no opino els altres esports, tampoc vull que els altres opinin del meu.

P.: En relació als Jocs dels petits estats. Més que jocs dels petits estats, tinc la sensació que últimament hem parlat molt de futbol i d’estadis amunt i d’estadis avall. Però que de tant en tant també hi ha aquell moment de dir, hòstia, que els de l’atletisme entrenen al Comunal, saps allò?

J.M Missé: Bueno, jo la veritat és que en els 4 anys de mandat que porto, no demanem res. Demanem una instal·lació digna. Jo crec que només cal anar a l’estadi i fer-hi una passejada per veure que allò és indigne. És que debatre això és incuestionable i aquí he de reconèixer la corporació comunal actual que així ens ho han reconegut i ens han fet arraïbar la proposta més realista que ja entorna l’estadi i, em diria, més creïble.

P.: Què vol dir un estadi digne?

J.M Missé: Un estadi digne vol dir que tinguem una pista de tartan que no tingui forats, que puguem tenir una zona de salts dignament, que hi poguem fer els llançaments, que puguem utilitzar els espais. No entendre la importància de la herba en l’atletisme, en la prevenció de lesions és no saber-ne de l’atletisme. Ja estem nosaltres per explicar-ho, però nosaltres no podem fer ús de la herba, per exemple. És un Estadi que si vas a la graderia es cauen els llistons del sostre. Hi ha un mur de pedra tancat fa anys perquè cauen pedres. És que un dia cauran pedres als carrils de l’atletisme. Que es faci l’obra necessària per arreglar la infraestructura i després se’ns doni també les instal·lacions que necessitem, ja et dic, a part del tartan, poder accedir a les zones comuns amb total naturalitat, sense haver de demanar permís com ho fem, perquè malauradament en la pista de l’atletisme només n’hi ha una, nosaltres no podem anar a una altra banda. També tenim necessitats de material, nosaltres estem patint molt. Tot el material que estem emmagatzemant a l’estadi se’ns fa malbé i se’ns fa constantment malbé el material. Després, no tenim un gimnàs adequat als nostres atletes. Avui en dia és molt important, especialment als velocistes, poder fer treball al gimnàs i ràpidament saltar la pista per fer transferències. Això es pot fer al CTEO, però no es pot fer a l’estadi. No tenim les instal·lacions que ens caldria per poder preparar-nos.

P.: I què us ha dit el Comú?

J.M Missé: És la millor proposta que hem rebut. De fet, és l’única proposta que hem rebut. Tots els altres eren projectes d’idees on ell ha plantejat un projecte de dues fases. Una fase on es cobreixen unes necessitats mínimes de l’atletisme, com són la pista, els magatzems, el gimnàs, que ja ens han dit que ho executaran. I una segona part que fa objecte del que és la millora de tota la instal·lació, la graderia, la graderia que ja només cal anar-hi per veure-ho, que és una graderia perillosa amb desnivells, que les graderies estan fetes malbé, que cauen la teulada.
Nosaltres el que els diem és si ho fem, fem-ho pels jocs. Si no, quan ho farem? Fem-ho ara, aprofitem que tenim els jocs per lluir l’estadi. El Comú ens diu que ja està d’acord, però que ens consta que ha demanat ajuda al govern i al Comité Olímpic per finançar aquesta obra, que ha de ser tan important pels petits estats. I estem una mica a l’espectativa. A mi el que em preocuparia de tot això és que se n’acabi fent tacticisme polític, perquè al final és una qüestió d’entrar a parlar-ne i prenguin una decisió i cadascú sigui responsable de tot això. El Comú no pot defugir-ne, que és el propietari de la instal·lació i que per tant ha de ser el primer promotor i la resta ha d’ajudar en la mesura de les possibilitats. Tinc la sensació que ara ens estem movent en el tacticisme polític, a veure qui pot guanyar més rèdit polític que la resta i el dia que prendrem una decisió ja serà tard perquè no tindrem temps d’acabar la obra.

P.: Quanta gent preveu l’atletisme tenir pels Jocs dels Petits Estats?

J.M Missé: Jo voldria tenir dos atletes per prova, que és el que fixen el Jocs i voldria portar com sempre la màxima delegació possible. Aquí és una de les converses que també s’ha de tenir al COA, perquè en anteriors jocs olímpics ens han transmès que s’havien de portar
els atletes que tenien opcions de medalla. Jo crec que hi ha atletes que sabem a dia d’avui que segurament no poden lluitar per la medalla, però poden lluitar per una bona posició a casa seva davant de la seva gent. I algú que porta anys treballant restar-li aquesta oportunitat em sembla també un altre dels absurds que podem acabar creant. La nostra voluntat és portar el màxim d’atletes possible.

P.: Estem a prop de tenir el primer finalista olímpic en una prova d’atletisme?

J.M Missé: Jo crec que aquí sí que t’he de dir, així com quan vam anar a Roma nosaltres érem conscients que s’havia d’estar a la final i que no ser-hi no era un fracàs perquè teníem les condicions i les marques i el nivell per ser-hi. Lo normal en aquests Jocs és no passar ronda. És a dir, és fer una molt bona cursa però no passar ronda. Hem de ponderar. Aquí entren ja els atletes africans en la competició, que són els grans dominadors de la prova. No obstant, estem acostumats a que el Nahuel ens doni sorpreses. Però jo crec que lo normal és que ens faci sentir orgullosos de com competeix i que es quedés a les semifinals.

P.: A nivell d’Andorra, quines són les segons passes?

J.M Missé: Nosaltres ara tenim dos projectes importants que executar. Primer, nosaltres ara ja tenim una base d’atletes entre els 18 i els 23, una vintena que són els que ens configuraran els llocs dels petits estats de l’any vinent. Ja els hem de passar al que nosaltres anomenem un programa del rendiment. Hem d’accelerar el seu creixement com a esportistes perquè ja internacionalment, no regionalment, ens comencin a donar resultats. I veure qui fa un pas més endavant i qui no. I això és un dels programes que farem en els propers anys. El següent és… Tenim una base molt bona. Aquesta base que quan jo vaig arribar estava entre els 14 i els 18, ara està entre els 18 i els 23, hem de tornar a fer una base d’entre els 12 i els 18. Perquè si no, d’aquí a deu anys tindrem un buit generacional a l’atletisme. Jo et diria que aquest és el repte de qualsevol esport a Andorra que és aconseguir tenir constantment nens perquè és la manera en la que finalment aconseguiràs que et surti un Nahuel, un Pol, una Duna. Nosaltres que precisament tenim l’oportunitat de fer competir els nostres atletes internacionalment, això és el que fa la diferència. Nosaltres hem acabat portant a la Copa d’Europa delegacions molt àmplies, que és la nostra competició estrella. És una competició que es fa cada dos anys. Doncs això què fa? Que aquell atleta que potser diu, hòstia, ho deixaria, però bueno, l’any que ve a la Copa d’Europa, jo hi vull arribar, em fa il·lusió participar hi una mica més.Però el que aconsegueix és que estiri la seva carrera, que continuï vinculat a l’atletisme i que es motivi en això. Si els hi restem aquestes oportunitats, tindrem una tasa d’abandonament molt més alta en tots els esports. Sense dubte.

Boris Antón, una persona de club, d’aquelles que fa anys que lluiten per un objectiu. Ha estat jugador, ha passat per la base fins a ser avui dia entrenador del primer equip, complint el seu somni. El tècnic colomenc comparteix a Andorra Esportiu TV les seves impressions sobre el moment actual de l’equip i les expectatives per al pròxim partit de la Champions League contra el Ballkani.

“El grup està molt motivat i treballant molt bé”, afirma l’entrenador, destacant la importància de mantenir una bona dinàmica d’equip. “Amb 15 jugadors renovats, l’adaptació dels nous ha estat fluida gràcies al suport dels veterans”, remarca Antón. El sorteig de la Champions ha estat un repte, però el tècnic està preparat. “El sorteig ha sigut dur, el rival és molt fort”, comenta sobre el Ballkani, un equip que ha guanyat les últimes tres lligues a Kosovo.

Un dels punts crucials per a Antón és el primer partit a casa. “El primer partit a casa serà clau per a la tornada”, explica, subratllant la importància de sortir amb un bon resultat abans de viatjar a Kosovo. La presència de l’afició serà vital per donar suport a l’equip, tot i que el partit de tornada serà fora per qüestions logístiques. “Esperem gaudir-ho i que no sigui una pressió negativa sinó positiva el fet de poder jugar un camp amb ambient”, explica l’andorrà.

Boris també reacciona sobre el seu nou rol com a primer entrenador del club, després de la marxa de Ramon Calderé. “Molta il·lusió per entrenar el primer equip de la UE Santa Coloma”, declara. Després d’anys al club com a jugador i entrenador de categories inferiors, Antón veu aquest repte com una oportunitat per demostrar el seu potencial. “És com una espècie de revanxa”, admet, referint-se a les oportunitats passades i la seva determinació per tenir èxit aquesta vegada.

Amb un doble inèdit, el conjunt colomenc està en el seu punt més àlgid de la seva història. Un fet que l’entrenador assenyala que “la clau l’ha tingut la direcció esportiva del club, que ha fet una feina espectacular”, diu Antón, lloant el treball de Xavier Romero per trobar jugadors d’alt nivell. Aquest treball exhaustiu del directiu ha estat fonamental per mantenir la competitivitat de l’equip en una lliga amb recursos limitats. “Aquest any ha trobat jugadors sota les pedres d’un nivell espectacular que ràpidament s’han compromès amb el projecte”, ressalta.

Finalment, l’entrenador colomenc reconeix l’impacte del llegat del seu pare en el club. “El meu pare va fundar el club fa 38 anys”, explica, orgullós de continuar el treball que va començar la seva família. Aquest sentiment de continuïtat i dedicació és un factor motivador addicional per al tècnic mentre lidera l’equip en aquesta nova etapa. “Entenc que veure que el club continua creixent, que fins i tot s’han assolit fites que no van aconseguir assolir en el seu moment, ell està orgullós, ell està content”, conclou.