El pentinat i la paternitat són, probablement, els grans canvis que ha viscut Eder Sarabia respecte a la seva arribada al Principat. Ningú li hauria dit a aquell ‘tupé’ tot el que hauria viscut en terres tricolors en tan poc temps. Una primera aventura en solitari d’un tècnic novell, amb caràcter i que sempre ha pensat en gran.
Eder Sarabia (Bilbao, 27 de setembre de 1980) va començar a les categories inferiors del Danok Bat CF Futbol a la seva ciutat natal abans de fer el salt a la pedrera grogueta per, posteriorment, ser segon entrenador al Vila-real –on va estar poc més de quaranta dies–, la temporada 2013-2014. Ahir va posar punt final a l’etapa més important de la seva carrera professional com a primer entrenador, el que suposa també un punt i a part en l’àmbit més personal.
La seva arribada Andorra va copsar unes portades que ja havien posat totes les mirades en ell quan va topar amb Leo Messi. El basc era llavors segon entrenador d’un Barça que dirigia Quique Setién, mentor principal de Sarabia. Si a Messi no li va tolerar el privilegi de no defensar al Bernabeu, als jugadors de l’Andorra tampoc els va deixar mai no mossegar fins al final. Un entrenador de caràcter fort i que des d’un inici va deixar clar quina era la seva idea de futbol, però també la seva manera de relacionar-se amb el vestuari que ha acabat massa intoxicat per la intensitat de Sarabia.
De la decisió de sortir volant del Camp Nou va sorgir un fenomen vinculat a la figura de Gerard Piqué. Odiat per a molts, estimat per a d’altres, Sarabia es va convertir en la punta de llança i portaveu d’un projecte que ha crescut de forma desmesurada en tres temporades i que ha revolucionat l’esport del país, fins al punt de portar a Andorra el futbol professional. Un creixement que no s’entendria de cap manera sense el basc, com tampoc s’entén ja Sarabia sense Andorra.
El de Bilbao no només va trobar en el club tricolor una oportunitat única per créixer i liderar un projecte esportiu, sinó que també va poder arrelar fins al punt de casar-se aquí, aprendre el català i acabar sent pare aquesta mateixa temporada. Determinació i convicció són qualitats que el tècnic va posar sobre la taula des d’un primer moment, deixant clar que quan tenia una cosa entre cella i cella no la deixava passar. L’estil, mamat de Setién, és innegociable per a ell, mentre que la poca por a entrar en qualsevol merder, en ser expeditiu i en parlar dels àrbitres no ha estat mai un problema.
Un caràcter segurament molt més similar al del seu pare, Manolo Sarabia (Abanto i Ciérvana, Biscaia, 9 de gener de 1957), que no pas al del seu mentor. El pare de Sarabia fou jugador de l’Athletic Club durant dotze temporades anotant 118 gols en 382 partits i formant part del mític equip que va sumar dues lligues (82-83 i 83-84), una Copa del rei (83-84) i una Supercopa (84-85). El sènior ja va tenir una topada que li va suposar ser apartar de l’equip que estava sota les ordres de Javier Clemente, que seria destituït al final del curs.
I mentre dins del club segueix la convicció que tàcticament Eder Sarabia és un gran entrenador, també hi ha la certesa que la gestió del vestuari és la gran pota que li falta. La desaparició de Scheidler en certs moments del curs per després tornar passant per davant de Lobete o Calvo són exemples que es sumen al d’Alende que va passar de quasi marxar a l’estiu i a l’hivern, per ser ara titular indiscutible.
La seva intensitat ha acabat sent massa per una plantilla que, tot i els grans canvis que ha patit en els darrers mercats, s’ha acabat cremat fins al punt d’entrar en una dinàmica negativa insalvable.
Ara a Sarabia li toca tornar a alçar el vol, aquest cop, però amb la motxilla molt més plena del que estava quan va deixar Barcelona amb vivències molt més importants que qualsevol 2-8 que li puguin fer a qualsevol equip.
