Natxo Lezkano: “No vaig patir mai per una desititució”

Sense pèls a la llengua i sense amagar un somriure que li costa mostrar en les rodes de premsa abans o després dels partits, Natxo Lezkano va atendre ahir Andorra Esportiu en una entrevista en la qual va deixar clar que en cap moment va patir per una possible destitució. “Estava ocupat en fer que l’equip guanyés” va insistir el tècnic en una idea que ja havia transmès amb anterioritat durant aquella mala dinàmica de resultats.

Ara, la situació del MoraBanc Andorra és completament diferent: dues victòries de marge respecte al descens i la sensació que, des de la marxa de Markel Starks i l’arribada de Madsen, l’equip està en un estat quasi perfecte on no cal tocar massa coses. L’objectiu, però, no ha de ser cap altre que la permanència assegura Lezkano.

Pregunta: Hi ha descans aquests dies per a un entrenador?

Resposta: Són dies de molta preparació. Són hores molt necessàries, una feina que no es veu, però que fa que prenguem decisions que ens porten que el partit vagi d’una manera.

P.: Tinc un repte Natxo que és esgarrapar-te un somriure… Perquè si després de les vuit derrotes el dia que guanyem surts a roda de premsa a dir que “cal tocar de peus a terra” jo no sé quan et veurem riure. On et vas alliberar aquell dia?

R.: [Riu] Mira ja tens el somriure!

P.: Doncs quasi que pleguem!

R.: Entre la pista i la roda de premsa hi ha un quart d’hora on ens relaxem una mica. Deixem anar una mica de tensió, però sí que és veritat que sóc una persona que reté molt les emocions.

P.: És només al bàsquet o també a la vida personal?

R.: Suposo que va tot lligat. En el bàsquet ho visc molt, però també sóc molt fred. No em deixo portar per les emocions tot i que pugui fer molts gestos. Controlo molt bé les emocions i el que passa pel meu cap.

P.: Algun ‘hobby’? Fas pinta de ser dels que el primer que fa quan arriba a casa es torna a posar el partit…

R.: Passejar és un d’ells. Passejo amb el meu gos.

P.: Com es diu?

R.: Jarri. Amb jota. Aprofito per dir-ho, no és per Harry Potter, és perquè als de Portugalete ens diuen “jarrilleros”. Així que per necessitat de les dues parts sortim a passejar. Cada dia ens fem tretze o catorze quilòmetres per salut mental dels dos.

“Començar a entrenar per a mi va ser una cura d’humilitat”

Natxo lezkano sobre la seva primera temporada al capdavant d’una banqueta

P.: Com comença Natxo Lezkano en el bàsquet?

R.: Doncs jugant. Jo vinc d’un lloc de molt de futbol i de rem… Ara sí que és una mica més de bàsquet.

P.: Per tu?

R.: No, no… No et pensis que em coneixen gaire allà. Hi haurà llocs on em coneixeran més. Allà l’Athletic és religió i és on vaig començar en el bàsquet seguint l’evolució normal de les categories inferiors i se’m donava força bé.

P.: Sí? Posició?

R.: Jugava bastant de tot. Vaig tenir la sort de ser d’una generació bona i vàrem ser campions de Biscaia que venint d’un poble va ser tot un orgull. Encara mantinc contacte amb alguns d’aquella generació

P.: En quin moment dius que fas el pas a la banqueta?

R.: Va ser força natural. Ja et dic, estàvem en un club on teníem molta vinculació i arriba un moment que passes a entrenar. Els dissabtes anaves al club i et tocava fer d’àrbitre o fer la taula o entrenar. No sé quan vaig començar a entrenar però molt jove.

P.: Sempre nois?

R.: El primer equip va ser de noies. I haig de reconèixer que va ser un desastre. Per la gent va ser bo i van valorar molt el meu treball, però vist amb la distància aquell any no ho vaig fer bé.

P.: Per què?

R.: Crec que els entrenadors de base tenim una obligació principal que és que si tenim 10 o 12 noies el nostre principal objectiu és que la següent temporada tornin a apuntar-se els 12 i algun més. Vaig pensar que s’havia de guanyar i no vaig tenir en compte això. Per mi va ser un fracàs i un aprenentatge. L’objectiu de guanyar no és el principal, ni tan sols que aprenguin tècnica individual, sinó que s’enganxin. Sempre he dit que sóc enemic dels cons.

“No sóc de discoteques; poca llum i molt de soroll”

Lezkano sobre la seva joventut

P.: Jo recordo que el curs d’entrenador, almenys a Catalunya, era una mica de broma…

R.: Bé jo recordo que fèiem coses. El grup d’entrenadors ens ajuntàvem, anàvem a sopar i al final fas pinya. Al final s’aprèn entrenant i amb ganes de voler aprendre. Per mi començar a entrenar va ser una cura d’humilitat.

P.: Alguna jugada que s’hagi dissenyat entre gintònics i en un tovalló de paper?

R.: En aquella època no devien ser gintònics eren més calimotxos, alguna cosa més econòmica. Però sí alguna… Al final també ens servia per aprendre i per lligar.

P.: Compte! Millor d’entrenador o a la discoteca?

R.: No, no… no he estat mai de discoteques. Poca llum, molt de soroll…

P.: Et fa la sensació que respecte fa 10 anys l’aspecte mental ha guanyat importància?

R.: Depèn de la mentalitat del club, de l’entrenador i del grup. Evidentment, a l’ACB el més important és guanyar. I està bé. I tu has de fer el que creus que has de fer per guanyar. Ho fas tot per guanyar. Si estàs en un club amb recursos limitats, hi ha poques oportunitats per fer molts canvis i l’aspecte mental és fonamental. Jo intento cuidar tant com puc aquest aspecte.

P.: Hem vist alguns talls de l’ACB on ensenyen moments de temps morts on demanes molt que se segueixi el pla o la jugada dissenyada. Ets un entrenador més de coses tancades o obert a improvisar?

R.: Crec que les dues coses, una disciplina tàctica és fonamental perquè les coses surtin. Sóc una mica primmirat amb això. Sempre he sigut així en tots els aspectes de la meva vida.

“Hi ha pitjors entrenadors que jo a Eurolliga i millors que jo a alguna escola”

Lezkano sobre el nivell dels entrenadors

P.: Metòdic? Una mica cap quadrat?

R.: Toc li diuen ara.

P.: Però, per exemple, Montero és un jugador de sensacions…

R.: Has d’entendre i tenir màniga ampla amb segons qui i segons quin moment. I entendre que no tot surt com vols. Hi ha entrenadors com jo que ens agradaria que passés tot amb esquadra i cartabó, però hi ha detalls que s’han de fer bé. Sempre els dic que jo per un metre mato, perquè tirar alliberat pot dependre d’això. M’agrada que els meus equips tinguin disciplina i rigor, però donar espai al talent.

P.: Tinc una sensació que aquest any tenim més variants defensives que no pas en atac. És una sensació?

R.: Som molt de posar etiquetes i dir si un entrenador és d’atacar o de defensar. Jo he tingut de tot, a Lugo era defensiu i després de fer el rècord d’anotació de la lliga ja no era tan defensiu. L’any passat vàrem ser la millor defensa de la lliga… Va com va. Aquest any som el sisè o setè millor equip en atac de la lliga i estem bastant pitjor en defensa. Depèn de la plantilla.

P.: Potser m’equivoco també. És el teu primer gran any a l’ACB?

R.: No m’aturo a pensar aquestes coses. Visc el dia a dia, l’entrenament que toca, el partit…

P.: Tampoc a llarg termini? Algun somni que et quedi per complir?

R.: He tingut objectius més que somnis. El meu somni era jugar a l’Athletic i quan es va acabar el somni ja sempre he tingut objectius.

P.: Anaves pel món del futbol?

R.: Quan era petit… El meu primer regal va ser una samarreta de Daniel Ruiz Bazan. Pensa que jo sóc de l’època quan l’Athletic va guanyar dues lligues… Però sí un cop ja vaig passar a ser entrenador i ja ho veus tot i coneixes com funciona el món de l’entrenador podríem dir que ja ho he fet tot.

“Quan hagi de marxar, marxaré i no dependrà de mi”

Lezkano sobre una possible destitució

P.: Perd certa màgia?

R.: Potser sí. Estic encantat de jugar aquesta lliga que és acollonant. El pròxim partit és contra el millor equip d’Europa. És un plaer cada setmana. Estic encantat, però d’estar encantat a què em faci perdre la son el fet de jugar a Eurolliga? M’agradaria? Probablement. Em fa perdre la son? No.

P.: En un parell d’anys amb el MoraBanc?

R.: Tant de bo. Ara tinc objectius i més en l’àmbit personal. M’agradaria viure bé i tenir una bona vida, però en l’àmbit professional els objectius són dia a dia. Arribes a una edat que t’adones que ja no viuràs tota la vida. Ja ho veuràs.

P.: Es pot preguntar l’edat?

R.: Estarà a Wikipedia així que sí. 51.

P.: Ja ho canviarem i en posarem algun menys…

R.: No, no passa res. Em trobo bé.

P.: No hi ha crisi dels 50? Algun pírcing o alguna cosa així?

R.: La crisi és que em fa mal l’esquena. I em vaig fer fa temps als braços tatuatges.

P.: Vaig acabant. Un jugador que t’agradi?

R.: Mirotic.

P.: Un entrenador de referència?

R.: Abans tenia a Mas, però l’estic traient de la llista… Et diré Aito.

P.: Un pavelló?

R.: I et diré Pablo Lasso.

P.: Perfecte. Un pavelló?

R.: Et diria Pablo Lasso i Aito.

P.: Algun més? No et fa ràbia que alguns jugadors passen directament a entrenadors?

R.: Ha passat sempre i ser jugador no habilita. Té avantatges, moltes més. Però simplement crec que s’ha d’acceptar. L’altre dia va fer mil partits Pedro Martínez i mai ha entrenat al Barça o al Madrid i Grimau que porta dos dies…

P.: Una abraçada Roger.

R.: No, però, s’ha d’acceptar. Estic segur que hi ha entrenadors pitjors que jo a Eurolliga, però també millors que jo a una escola.

P.: Torno. Un pavelló?

R.: Aquest.

P.: Un rival?

R.: Mola molt el Manresa.

P.: Esperava més glamur.

R.: Panathinaikos? A mi m’encanten com juguen i crec que és un mirall.

P.: Atac o defensa?

R.: Atac.

P.: Sempre?

R.: A un nen li dones una pilota i no es posa a defensar. Però et poses a mirar l’All-Star i dius…

P.: Vas veure alguna cosa?

R.: Un minut i en vaig tenir prou.

P.: Aquesta és complicada i et deixo que me la responguis amb un sí o un no. Amb les vuit derrotes, et vas veure fora del MoraBanc?

R.: No. No ho vaig pensar. Era conscient que la situació no l’aguanten molts clubs o que era una situació sostenible. Però estava ocupat en fer que l’equip jugués bé. En el curt termini pots guanyar jugant malament, però en el llarg no. Estava preocupat, però ocupat. Sabia que guanyaríem, que ens costaria però que guanyaríem. Jo el dia que hagi de marxar, marxaré i probablement no dependrà de mi; així i tot, jo havia de preocupar-me d’allò que sí que depèn de mi: que l’equip no es desfés, que s’entrenés bé, que es comencés cada setmana de zero…

P.: Aquest equip és l’exemple que substituir l’entrenador no ho soluciona tot.

R.: És una cosa natural, però mira el Manresa l’any passat. Van aguantar l’entrenador i aquest any estan fent una gran temporada.

P.: L’última: on acabarem la temporada?

R.: No ho sé. L’objectiu és la permanència.

P.: No podem encetar el meló del play-off?

R.: No, no… Pel Play-off has de tenir el mateix nombre de victòries que de derrotes i ja hi haurà sorpreses com la del Manresa. Així que permanència.