El dret a la queixa

Venir a criticar una actuació arbitral quasi una setmana més tard acostuma a ser trampós. No ho nego. Encara més si el Comitè de Competició ha deixat amb el cul a l’aire a l’àrbitre en qüestió. Per tant, primer de tot cal dir que sí, que aquest article és trampós i que, tot i el que han de dir les següents línies, no pressuposa, en absolut, que els darrers resultats de l’Andorra són conseqüència de mals arbitratges.

Fet el primer ‘disclaimer’ per aquells que vindran a dir <<el que ha de fer l’equip és posar-se les piles>> –ho diran sempre des de l’anonimat d’X–, s’ha de dir que no té massa sentit que una competició que exigeix una professionalització dels clubs tan alta que els obliga a tenir un estadi de gespa natural, pugui arribar a tenir àrbitres tan dolents. Tan dolents que, per exemple, van oblidar-se del fora de joc a Lugo regalant un punt a l’Andorra. I van treure una vermella escandalosa a César Morgado que ara el comitè de competició diu que és “un error manifest”.

Ningú pot ja tornar a l’Andorra la mitja hora de joc que va disputar amb un home menys. Tampoc ningú podrà retornar al Lugo el gol mal anul·lat –o si més no, d’un fora de joc d’aquells que caldria tirar 300 línies amb un programa pensat per arquitectes–, però ningú ens podrà llevar el dret a la queixa.

Més greu és encara que abans de començar el partit el mateix àrbitre avises ja a diversos jugadors del conjunt tricolor que no es passessin ni un pèl si no volien deixar a l’equip amb 10 i que al descans el mateix personatge avises a Ferran Costa que “el pròxim que s’aixequi se’n va fora”. El futbol sense VAR és el futbol de tota la vida. El que t’obliga a superar situacions que, com en el dia a dia, poden ser injustes. Però quan hi ha tanta pela en joc es fa difícil entendre com es poden veure tants errors setmana rere setmana.

Sempre he sigut dels que defensa que el problema no és dels àrbitres ni de la tecnologia, sinó d’un reglament poc contundent i cada cop menys clar. És impossible entendre què és mà i què no ho és. Quan és vermella i quan és “ocasió manifesta de gol”. Els americans, que tot i que votin sense massa sentit, ho tenen tot més clar en els seus esports. La interpretació arbitral es resumeix a la mínima expressió sempre que sigui possible. No cal, però, anar als Estats Units per entendre com fer un bon reglament. Mirin el rugbi o l’hoquei herba esports en els quals la interpretació sobre les intencions dels jugadors –si bé segueix existint– es redueix a la mínima expressió. Una pilota tocada amb el peu dins l’àrea és penal córner, aquí i a la Xina Popular que diria en Josep Lluís.

Però, vaja, com que res canviarà la vermella, ni tampoc el fora de joc, ni tampoc les accions que vindran en un futur aquesta temporada, més val guanyar 3-0 perquè quan l’àrbitre interpreti hi hagi coixí de sobres.