Pal-Arinsal continua en el seu cami per acollir els mundials de BTT que s’han de celebrar aquest estiu a l’estació massanenca. A només 60 dies per l’inici de l’esdeveniment, l’organització treballa intensament per assegurar que tot estigui a punt, en una cita que portarà els millors ‘riders’ del món al Principat. Josep Marticella, director dels Mundials de BTT, ha destacat la importància d’aquesta competició i ha compartit detalls clau sobre la seva organització i impacte.

Des de fa mesos, l’organització treballa intensament per garantir que totes les instal·lacions estiguin a punt. “És com un examen, el dia abans sempre sembla que falta alguna cosa”, comenta Marticella. “S’esperen al voltant de 80.000 persones durant els dies de l’esdeveniment, amb 45.000 espectadors i 35.000 participants i membres dels equips”, confirma el director de l’esdeveniment. “L’objectiu és aconseguir un impacte neutre, volem que després dels Mundials, tot torni a la normalitat amb la mínima afectació ambiental possible”, afegeix Marticella.

El director ha assenyalat que els Mundials de BTT no només són una competició esportiva, sinó també una gran oportunitat per a Andorra de consolidar-se com una destinació de referència en el món del ciclisme. Atletes de renom internacional com Greg Minnaar- quatre vegades Campió del Món i que es retira després d’aquesta competició- Loïc Bruni, Loris Vergier i Amaury Pierron competiran en les pistes andorranes. “Molts dels ‘riders”, poden venir a Andorra sent campions olímpics”, assegura.

Pel que fa a la logística, s’espera la participació de 700 atletes, més de 200 periodistes acreditats, així com mecànics, gestors, metges i psicòlegs que sumen prop de 400 persones. A més, l’esdeveniment comptarà amb 200 voluntaris i la col·laboració de cossos de seguretat i protecció civil, incloent-hi policies, bombers i sanitaris. El pressupost total és de 4 milions d’euros, amb l’objectiu d’assolir el punt de neutralitat econòmica, mentre que l’impacte real vindrà dels ingressos que es generaran a través de patrocinis, restauració, venda de productes de marxandatge i entrades.

Un aspecte destacat d’enguany és la transició de l’esdeveniment d’una entrada gratuïta a un sistema de ticketing. “Aquest canvi s’ha fet de manera progressiva per assegurar una bona resposta del públic”, explica Marticella. “L’objectiu és vendre totes les entrades per complir amb els plans de seguretat i evacuació establerts“. Aquest plantejament no només garanteix la seguretat dels assistents, sinó que també ajuda a finançar l’esdeveniment de manera sostenible.

El president de la Federació Andorrana d’Atletisme, Josep Maria Missé, repassa en una entrevista la situació de l’atletisme al país que en les darreres setmanes ha viscut moments històrics de la mà de Nahuel Carabaña i que mira als Jocs Olímpics amb il·lusió.

Pregunta: Oficialment hi ha president una altra cop de la federació d’atletisme o encara no?

Josep Maria Missé: No encara, ara estem en ple procés electoral, és a dir, vam llançar el procés el dilluns i el pròxim dia 3 s’han de presentar les llistes o les candidatures. Nosaltres, de fet, ara estem en ple procés de recollida de signatures i en el supòsit que només hi hagi una candidatura, que jo tinc la intenció de presentar, continuarem a partir del dia 4 com a president per 4 anys més. I si no, si hi ha una segona candidatura haurem d’anar a eleccions el dia 25 de juliol.

P.: Ho sabeu més o menys si algú es vol presentar?

J.M Missé: La veritat és que no ho sé i jo estic absolutament concentrat en obtenir el màxim de signatures possibles,amb el qual no em preocupo, ho sabrem el dia 3.

P.: Hi havia qui m’havia dit que potser no es presentava ja que ara a final d’any hi ha eleccions al COA, m’havia arribat que potser era una aspiració?

J.M Missé: Que jo volia ser president del COA? No, no tinc cap tipus de ganes, la veritat.
Jo he pres una trajectòria diferent, és a dir, la veritat és que em sorprèn. Jo la veritat és que tinc ganes, i així ho he dit sempre, com a mínim de continuar fins al 2025 per consolidar tot el projecte que hem començat. Òbviament, si surto rescollit, vull executar el mandat. I segon, perquè també hem començat una tasca que no s’havia fet mai en l’atletisme. Com sabeu, soc membre d’una comissió de l’European Athletics i la meva trajectòria va més cap aquí, no? Anar a guanyar pes a les organitzacions internacionals i a posicionar l’atletisme tant a l’European Athletics com a la World Athletics. És a dir, la meva trajectòria va més cap aquí que cap al comitè olímpic que la veritat, no m’interessa.

P.: Què li falta a l’atletisme a Andorra a nivell global? Més enllà de la pista de l’atletisme, que ja sé que és una cosa que falta, què li falta, no sé si precisament aquest puntet més de reconeixement internacional que comencem a tenir ara a través del Nahuel?

J.M Missé: Bueno, jo crec que, i si m’ho miro, en els quatre anys de mandat, hem passat de ser una federació pràcticament testimonial en aquests organismes a una federació activa. És a dir, ja participem de la governança de l’atletisme, de la presa de decisions, per exemple, prenem decisions sobre on s’organitzen els campionats, però ja no únicament també al meu nivell, sinó que, en aquest cas, els diferents gerents que hem tingut a la federació també han participat de les conferències que s’han organitzat. Tenim ja un reconeixement internacional com a institució que ja som més actius en l’atletisme. També se’ns reconeix molt tot el treball que fem per la igualtat de gènere i la paritat, perquè som de les federacions més avançades en aquest àmbit.

I en segon lloc, òbviament, esportivament, ho deia una mica còmicament, però ho explicava a gent quan tornava. Quan el Nahuel acaba la final de Roma, em felicita el Sebastian Coe, i bàsicament el seu comentari és, bueno, esteu aquí i algun dia fareu un ensurt, tant de bo, no? Hem deixat de fer gràcia. Mira els d’Andorra… Tornen a estar aquí, els d’Andorra. Ara ja ens miren com volem dir, aquests venen a guanyar, vull dir, no venen a mirar-s’ho. També estem fent un treball important perquè el Nahuel és una excepció. No ens hem d’enganyar amb això. Tenir atletes d’aquest calibre no és l’habitual i ens equivocarem si pensem que en els pròxims deu anys ja en tindrem deu. Però, per contra, tenim una base molt sòlida que ens donarà la seva realitat en els petits estats, però que, jo et diria, és possiblement el millor equip que mai ha tingut l’atletisme.

P.: El Nahuel és el fruit, més enllà de que pugui ser una excepció, però no sé si és el fruit o el resultat d’aquest treball a llarg termini que s’ha fet des del punt de vista de dir, anem a crear un club des de la federació per poder competir a Catalunya i després a Espanya per organitzar i intentar estructurar una mica més tot el que és l’atletisme a Andorra?

J.M Missé: En el Nahuel es donen diverses coses que configuren el Nahuel d’avui. Ell, quan és relativament jove, arriba a l’atletisme, és un noi que té condicions i es posa a treballar en un grup, en aquest cas el del Kevin, que és un grup que comença a treballar entenent tècniques modernes d’entrenament. En un moment determinat marxa a Madrid per integrar-se en un grup i jo et diria que la clau de l’èxit del Nahuel és que el seu equip, especialment format per a ell i pel Kevin es que han sabut entendre en cada moment el que necessitava. Hi ha un moment que ells veuen que amb el sistema d’entrenament que estan utilitzant a Madrid no acabaran d’explotar i decideixen fer un canvi d’equip tècnic per aprendre noves coses, nous mètodes i per arribar allà on ells no tenen coneixement suficient, la clau del Nahuel més enllà d’un atleta amb condicions excepcionals és que ha anat prenent decisions en la seva trajectòria esportiva que l’han fet millorar. Ni a ell ni al seu equip tècnic li ha fet por prendre aquestes decisions. Sovint vivim tècnics que es volen aferrar a l’atleta i no el deixen anar, tècnics que creuen que no tenen res a aprendre dels altres i avui en dia l’atletisme, com passa amb moltes altres coses,
els tècnics, un entrenador no ho sap tot, i compartir i ampliar i tenir equips tècnics més pluridisciplinars, també s’estila en aquest esport.

P.: La classificació per rànquing no dona la plaça directa pels Jocs?

J.M Missé: L’has d’inscriure, ho has de sol·licitar, llavors farem aquest acte. Si el Nahuel és classifica és una mera formalitat, però per exemple, hi ha una segona variant, els nostres càlculs fan que el Pol estarà entre els 50 i els 60 del rànquing. Classifiquen 45 pels 1.500. Si entre el dilluns i el dimarts hi ha federacions que esborren atletes, el Pol podria acabar entrant també als Jocs entre els 45 primers. I això pot passar perquè moltes federacions endureixen els criteris en els seus atletes i per tant no els fan elegibles, o senzillament perquè un corredor està optant al 1.500 i al 5.000 i decideix anar al 5.000,
o potser està optant entre el 1.500 i el 800 i decideix anar al 800. Hi ha el que nosaltres en diem el roll-out, que més o menys es poden vellugar entre 6 o 7 posicions. Dilluns, si la situació fos la d’avui, inscriuríem el Nahuel, òbviament perquè ja seria membre de ple dret, perquè està dintre del rànquing, i inscriuríem al Pol al roll-out. Què vol dir que el Pol és elegible. Si es descarten, el Pol està al 53, se n’haurien de descartar a 8.

P.: Quines són les opcions reals ara mateix que el Nahuel, que ara està dintre d’aquestes places, es mantingui d’aquí al diumenge?

J.M Missé: Jo diria, i amb la prudència que hem de tenir ara, que el Nahuel, amb moltes probabilitats, estarà entre els millors del rànquing. El Nahuel no competeix aquest cap de setmana, amb la qual cosa els punts que té a dia d’avui són els punts que tindrà el diumenge. Els nostres càlculs ens fan difícil creure que els corredors que té per darrere facin els punts suficients per superar-lo. Són molts punts. Avui s’actualitza el rànquing i calculem que té un marge de 21 punts que haurien de ser suficients, però més por hem vist coses més increïbles, amb la qual cosa mantindrem l’atenció fins diumenge.

P.: El problema del Nahuel és que si no es classifica per rànquing, no hi ha invitacions.

J.M Missé: De fet, no l’hem inscrit amb les invitacions. És a dir, el Nahuel, si cau del rànquing, cau dels jocs.

P.: Seria la situació més injusta? No sé si recordes alguna d’aquestes, perquè, clar, algú que ha fet els resultats que ha fet, que s’ha classificat per una final europea, i que al final no pugui anar als Jocs?

J.M Missé: Bueno, òbviament és el nostre millor atleta, que ha fet un any extraordinari en la prova que disputa. De fet, no tardarem, possiblement, en veure’l una prova de la Diamond League, el que prova el nivell que té. Certament tindria un punt d’injustícia. Això és com funciona el sistema de les invitacions, que malauradament no està pensat per portar-hi el millor atleta, sinó que està pensat perquè et representi, en el cas de l’atletisme. I el número de proves en què ens representa un atleta és molt limitat. De fet, el Pol no ens podria representar per invitació el 1500. Hauria de passar a córrer el 800, que els últims anys l’ha deixat una mica de banda per especialitzar-se en el 1500, que és una prova on realment ell té més qualitats i ho està fent millor.

P.: El que sí suposo és que si al final el Nahuel no va, vosaltres demanareu que es facin servir aquestes places d’universalitat perquè puguin anar a algú.

J.M Missé: Ja ho hem fet. Nosaltres, això es va fer a principi de juny. Se’ns va demanar quines places d’universalitat voldríem sol·licitar en cas que fos necessari. I de fet vam inscriure tres atletes a la universalitat. Vam inscriure en masculí el Pol al 800 i el Guillem Arderiu als 100 metres i en femení a la Duna Vinyals als 100 metres.

P.: Enteneu la posició al COA en aquest sentit i que després de la pressió que s’ha fet,
sobretot des de la FAN, que són els que més han mogut fent una roda de premsa…, que s’hagin enrocat tant?

J.M Missé: Ni l’entenc ni la comparteixo, però per qüestions molt senzilles. És a dir, ja és suficientment difícil comparar entre esports. Si jo he d’exercir una invitació dintre de l’atletisme, escollir un atleta o l’altre, que fan proves completament diferents, tot i que hi ha un sistema de ranking i de punts, és complexe, no és fàcil. Com compares entre esports? Hem creat un sistema que, sincerament, la natació ha d’estar desitjant que el Nahuel no es classifiqui pels jocs per tenir possibilitats d’anar-hi. El sistema és absurd. No funciona, crear una competitivitat i una rivalitat entre els esports que, sincerament, no hauria de ser. A la natació els desitjo que els hi vagi el millor possible. Que arribem a l’estadi que si un atleta està classificat i si tenim un representant masculí o femení, els altres no puguem exercir les invitacions, que és una cosa que les organitzacions internacionals ens donen de ple dret, sincerament em sembla absurd. Puc entendre que el COA vulgui establir uns nivells de competitivitat mínim perquè en el passat no han rendit segons els seus paràmetres de competitivitat. Bueno, sentem-nos cada esport amb el COA i fixem uns nivells mínims, un marc de referència, volent dir si els atletes assoleixen aquest marc de referència, doncs els portarem als jocs. Ja et dic, jo crec que aquesta competitivitat que es crea entre esports és absurda, no té massa sentit.

P.: Què vols dir quan dius que es genera competitivitat entre els esports, és a dir, les invitacions que té Andorra, decideix Andorra com es reparteixen?

J.M Missé: A nosaltres el que se’ns diu és, i això ja fa temps, a través de la comissió permanent, que l’atletisme, més enllà del que classifiqui, per dret té una invitació masculina i una invitació femenina. Això ho tenim per escrit, ens ho ha notificat la World Atlètics. Què ens diu el COA?
Que com la noia, la Mònica Doria, ja està classificada, no s’exerciran cap de les invitacions femenines. Que té a veure que estigui classificada la Mònica Doria, amb què una representant femenina a l’atletisme o a la natació hi pugui anar?
Llavors, en el cas dels nois, què ens diuen? Que si el Nahuel classifica, doncs hi anirà el Nahuel i no hi haurà invitacions masculines per la natació i que si no hi va el Nahuel, s’hauria de mirar entre l’atletisme i la natació quina de les dues invitacions masculines s’exerceix. No ho puc entendre, aquest sistema de competició entre els esports.

P.: I per entendre-ho, podrien anar el Nahuel i anar igualment una invitació masculina i una invitació femenina?

J.M Missé: No. En el moment que tu classifiques, per exemple, en el cas de l’atletisme, desconec com va la natació, però m’imagino que funciona similar. En l’atletisme, en el moment que classifica algú per mèrits, és a dir, ja sigui mínima o Wolrd Rànquing, no pots exercir cap invitació masculina, en aquest cas, ens quedaria la invitació femenina. Dit altrament, els jocs podrien tenir cinc representants avui a Andorra, sis, perquè em consta que hi ha una invitació a la gimnàsia rítmica.

P.: Més enllà d’aquest sistema, d’aquesta decisió que tu puguis marcar un nivell mínim que pot tenir cert sentit, les beques ja van vinculades una miqueta amb els resultats i, en realitat, el sentit, vosaltres veieu en un curt termini, que una cosa que acaba decidint el COA pugui canviar? Pugui anar cap a la lògica, perquè al final això és una cosa d’aquesta institució que afecta directament a la federació d’atletisme?

J.M Missé: La veritat és que no sé què dir. Jo crec que el COA ara està en un impàs amb el tema de les eleccions que hi ha d’haver aquest any i, òbviament, entrenar un nou equip. Però la percepció que n’he tingut sempre és que, de moment, la posició és bastant inamovible.

P.: No vas anar a l’última reunió, potser?

J.M Missé: No. A nosaltres sempre se’ns explica que en una famosa reunió del 2016 tothom va decidir que es feien les mínimes o no, però aquí torno al mateix que et deia. Què té, per exemple, el president del judo, el president de la natació, el president del vòlei, decidir sobre l’atletisme? Si s’aclareixen les invitacions de l’atletisme és una decisió entre l’atletisme i el COA, els altres esports, és que ni n’han de votar. Com que jo no vull saber res del que afecta els altres esports primer perquè no en sé, no conec la seva complexitat, suficient és la complexitat de l’atletisme, i per tant, em sembla que creem un sistema absurd per democratitzar una decisió i que ningú se’n faci responsable. Jo crec que els criteris per anar a uns Jocs en l’atletisme els ha de fixar la federació d’atletisme i explicar-los al COA, perquè per a alguna cosa hi ha dirigents a l’atletisme que entenen d’això i que treballen igual a la natació, que la resta d’esports intervinguin en això, sincerament. Em sembla, bueno, un pas més o ens mostra la complexitat d’aquesta realitat, perquè jo puc entendre el que no va als jocs o no té representants als jocs és fàcil fixar criteris de molta exigència a la resta. Em sembla sincerament absurd i amb tots els respectes, com jo no opino els altres esports, tampoc vull que els altres opinin del meu.

P.: En relació als Jocs dels petits estats. Més que jocs dels petits estats, tinc la sensació que últimament hem parlat molt de futbol i d’estadis amunt i d’estadis avall. Però que de tant en tant també hi ha aquell moment de dir, hòstia, que els de l’atletisme entrenen al Comunal, saps allò?

J.M Missé: Bueno, jo la veritat és que en els 4 anys de mandat que porto, no demanem res. Demanem una instal·lació digna. Jo crec que només cal anar a l’estadi i fer-hi una passejada per veure que allò és indigne. És que debatre això és incuestionable i aquí he de reconèixer la corporació comunal actual que així ens ho han reconegut i ens han fet arraïbar la proposta més realista que ja entorna l’estadi i, em diria, més creïble.

P.: Què vol dir un estadi digne?

J.M Missé: Un estadi digne vol dir que tinguem una pista de tartan que no tingui forats, que puguem tenir una zona de salts dignament, que hi poguem fer els llançaments, que puguem utilitzar els espais. No entendre la importància de la herba en l’atletisme, en la prevenció de lesions és no saber-ne de l’atletisme. Ja estem nosaltres per explicar-ho, però nosaltres no podem fer ús de la herba, per exemple. És un Estadi que si vas a la graderia es cauen els llistons del sostre. Hi ha un mur de pedra tancat fa anys perquè cauen pedres. És que un dia cauran pedres als carrils de l’atletisme. Que es faci l’obra necessària per arreglar la infraestructura i després se’ns doni també les instal·lacions que necessitem, ja et dic, a part del tartan, poder accedir a les zones comuns amb total naturalitat, sense haver de demanar permís com ho fem, perquè malauradament en la pista de l’atletisme només n’hi ha una, nosaltres no podem anar a una altra banda. També tenim necessitats de material, nosaltres estem patint molt. Tot el material que estem emmagatzemant a l’estadi se’ns fa malbé i se’ns fa constantment malbé el material. Després, no tenim un gimnàs adequat als nostres atletes. Avui en dia és molt important, especialment als velocistes, poder fer treball al gimnàs i ràpidament saltar la pista per fer transferències. Això es pot fer al CTEO, però no es pot fer a l’estadi. No tenim les instal·lacions que ens caldria per poder preparar-nos.

P.: I què us ha dit el Comú?

J.M Missé: És la millor proposta que hem rebut. De fet, és l’única proposta que hem rebut. Tots els altres eren projectes d’idees on ell ha plantejat un projecte de dues fases. Una fase on es cobreixen unes necessitats mínimes de l’atletisme, com són la pista, els magatzems, el gimnàs, que ja ens han dit que ho executaran. I una segona part que fa objecte del que és la millora de tota la instal·lació, la graderia, la graderia que ja només cal anar-hi per veure-ho, que és una graderia perillosa amb desnivells, que les graderies estan fetes malbé, que cauen la teulada.
Nosaltres el que els diem és si ho fem, fem-ho pels jocs. Si no, quan ho farem? Fem-ho ara, aprofitem que tenim els jocs per lluir l’estadi. El Comú ens diu que ja està d’acord, però que ens consta que ha demanat ajuda al govern i al Comité Olímpic per finançar aquesta obra, que ha de ser tan important pels petits estats. I estem una mica a l’espectativa. A mi el que em preocuparia de tot això és que se n’acabi fent tacticisme polític, perquè al final és una qüestió d’entrar a parlar-ne i prenguin una decisió i cadascú sigui responsable de tot això. El Comú no pot defugir-ne, que és el propietari de la instal·lació i que per tant ha de ser el primer promotor i la resta ha d’ajudar en la mesura de les possibilitats. Tinc la sensació que ara ens estem movent en el tacticisme polític, a veure qui pot guanyar més rèdit polític que la resta i el dia que prendrem una decisió ja serà tard perquè no tindrem temps d’acabar la obra.

P.: Quanta gent preveu l’atletisme tenir pels Jocs dels Petits Estats?

J.M Missé: Jo voldria tenir dos atletes per prova, que és el que fixen el Jocs i voldria portar com sempre la màxima delegació possible. Aquí és una de les converses que també s’ha de tenir al COA, perquè en anteriors jocs olímpics ens han transmès que s’havien de portar
els atletes que tenien opcions de medalla. Jo crec que hi ha atletes que sabem a dia d’avui que segurament no poden lluitar per la medalla, però poden lluitar per una bona posició a casa seva davant de la seva gent. I algú que porta anys treballant restar-li aquesta oportunitat em sembla també un altre dels absurds que podem acabar creant. La nostra voluntat és portar el màxim d’atletes possible.

P.: Estem a prop de tenir el primer finalista olímpic en una prova d’atletisme?

J.M Missé: Jo crec que aquí sí que t’he de dir, així com quan vam anar a Roma nosaltres érem conscients que s’havia d’estar a la final i que no ser-hi no era un fracàs perquè teníem les condicions i les marques i el nivell per ser-hi. Lo normal en aquests Jocs és no passar ronda. És a dir, és fer una molt bona cursa però no passar ronda. Hem de ponderar. Aquí entren ja els atletes africans en la competició, que són els grans dominadors de la prova. No obstant, estem acostumats a que el Nahuel ens doni sorpreses. Però jo crec que lo normal és que ens faci sentir orgullosos de com competeix i que es quedés a les semifinals.

P.: A nivell d’Andorra, quines són les segons passes?

J.M Missé: Nosaltres ara tenim dos projectes importants que executar. Primer, nosaltres ara ja tenim una base d’atletes entre els 18 i els 23, una vintena que són els que ens configuraran els llocs dels petits estats de l’any vinent. Ja els hem de passar al que nosaltres anomenem un programa del rendiment. Hem d’accelerar el seu creixement com a esportistes perquè ja internacionalment, no regionalment, ens comencin a donar resultats. I veure qui fa un pas més endavant i qui no. I això és un dels programes que farem en els propers anys. El següent és… Tenim una base molt bona. Aquesta base que quan jo vaig arribar estava entre els 14 i els 18, ara està entre els 18 i els 23, hem de tornar a fer una base d’entre els 12 i els 18. Perquè si no, d’aquí a deu anys tindrem un buit generacional a l’atletisme. Jo et diria que aquest és el repte de qualsevol esport a Andorra que és aconseguir tenir constantment nens perquè és la manera en la que finalment aconseguiràs que et surti un Nahuel, un Pol, una Duna. Nosaltres que precisament tenim l’oportunitat de fer competir els nostres atletes internacionalment, això és el que fa la diferència. Nosaltres hem acabat portant a la Copa d’Europa delegacions molt àmplies, que és la nostra competició estrella. És una competició que es fa cada dos anys. Doncs això què fa? Que aquell atleta que potser diu, hòstia, ho deixaria, però bueno, l’any que ve a la Copa d’Europa, jo hi vull arribar, em fa il·lusió participar hi una mica més.Però el que aconsegueix és que estiri la seva carrera, que continuï vinculat a l’atletisme i que es motivi en això. Si els hi restem aquestes oportunitats, tindrem una tasa d’abandonament molt més alta en tots els esports. Sense dubte.

Tot i ser un país de neu i on jugar a golf és una realitat molt allunyada del Principat d’Andorra, el país té diversos jugadors a escala internacional com és el cas de Ricky Morat. El jove golfista es col·loca actualment entre els millors d’Andorra i tot i no ser professional, lluita dia a dia per ser-ho.

Amb un objectiu pròxim al calendari com ho és la cita de casa, l’Aravell Golf Andorra Open, Morat mostra l’ambició que un esportista ha de tenir, “el meu objectiu és poder-me classificar entre els quaranta millors i superar els talls”. Tot i ser ambiciós, l’andorrà no perd de vista la humilitat que l’ha portat fins al dia d’avui.

El torneig d’Aravell, és avui en dia el principal valor del golf andorrà a nivell internacional. Jugadors de primer nivell hi participen i molts d’altres que volen escalar cap a grans tornejos els serveix com a trampolí, el d’Andorra té clar que el torneig l’ajuda molt. “És una oportunitat per a mi poder jugar aquest torneig, cada cop hi ha més nivell i volem demostrar-nos que al país també tenim aquest nivell”.

És clar que un petit país com Andorra té les seves coses positives i negatives a l’hora d’ajudar els esportistes i entitats del país, i tot i que a vegades “el peix està venut”, segons Ricky, ser un país petit “té els seus beneficis”. Les ajudes de Govern i dels patrocinadors són claus per un esport com el Golf on la part econòmica és tan important, “molts cops som nosaltres mateixos com a esportistes els qui hem d’anar a picar portes i buscar patrocinis per tal de poder competir internacionalment”, una realitat que els esports minoritaris, per desgràcia, continuen patint.

Per poder trobar aquest capital que permeti els jugadors de golf viure de l’esport, el golfista té clar quina és la primera passa que s’ha d’aconseguir, “ha de ser recíproc, però el jugador ha de donar el primer pas, un cop feta, ja vindrà el suport de les institucions i empreses, abans però, és necessari fer bons resultats i demostrar que hi haurà visibilitat”. En aquest sentit, Morat, ha de compaginar la vida esportiva amb la vida professional, “per sort quan he de viatjar, a la feina ho entenen i em puc compaginar les dues coses”, assegura l’andorrà, que té com a somni poder-se dedicar plenament al golf de forma totalment professional.

Jeanba, seleccionador de l’equip de Davis de la Federació Andorrana de Tenis, és un gran purista de l’esport, un dels pioners d’Andorra a la Davis i que ara ha portat a la selecció més jove de la història a Tirana. L’extenista defensa la seva aposta i marca les seves esperances per al futur. “Estem fent una aposta forta amb la base i els nens molt joves”, declara a Andorra Esportiu TV, subratllant la importància de fomentar talent des de les categories inferiors.

Sobre la darrera participació en la competició, Jeanba expressa la seva sorpresa i satisfacció amb el rendiment de l’equip. “Han estat tres jocs de fer el play-off, el que és molt inesperat”, diu, destacant l’esforç i el potencial dels joves jugadors. Afegeix que l’experiència adquirida aquest any serà fonamental per a futurs èxits. “No només és una aposta pensant que hem d’apostar passi el que passi, si no realment és que hi ha jugadors joves que estan pujant molt fort”, explica.

Un dels jugadors destacats mencionats és l’Eric Cervós, qui ha assumit un rol de mentor per als jugadors més joves. “L’Eric és un molt bon exemple de disciplina i nivell tenístic”, afirma el seleccionador, ressaltant la seva contribució tant dins com fora de la pista. Tot i això, la joventut i la inexperiència, l’ha portat a haver d’emfatitzar la necessitat de treballar com un equip per aconseguir resultats. “Si no fem equip, això no ens serveix de res”, assevera.

“Tenim un futur bastant prometedor”

Jeanba poux, seleccionador de l’equip de copa davis

Mirant cap al futur, Jeanba és optimista i destaca la importància de proporcionar oportunitats als jugadors joves perquè continuïn creixent i desenvolupant-se. Menciona plans per enviar alguns dels millors talents fora del país per entrenar i millorar el seu nivell competitiu. “Ara estem mirant que el Pablo potser se’n va a Barcelona a entrenar moltes més hores”, apunta.

Un dels temes clau que l’andorrà aborda és la necessitat crítica de tenir instal·lacions pròpies per a la Federació. “El fet de tenir unes pistes pròpies seria clau”, remarca, assenyalant que actualment entrenen en clubs privats, la qual cosa limita les seves capacitats. “No tenir un complex propi és un hàndicap”, subratlla, esperant que en el futur es puguin construir espai adequat per fomentar el creixement del tenis a Andorra. Un desenvolupament en el qual també hi participa de forma indirecta, Vicky Jiménez. “La Vicky tira molt cap amunt i és un bé per a Andorra”.

A més del tenis, Jeanba també comenta sobre l’augment de popularitat del pàdel al país. “És molt més senzill que el tenis”, explica, assenyalant que aquest esport permet a la gent gaudir-ne ràpidament, independentment de l’edat. Tot i ser un purista del tenis, reconeix que el pàdel és molt divertit i que la seva escola de pàdel està funcionant bé. “Jo soc tenista, però reconec que el pàdel és molt divertit”, admet.

Finalment, el tricolor parla sobre el seu club personal i els reptes que ha afrontat per establir-lo. “Va ser una aposta molt personal. No va ser fàcil, hi ha hagut molts dubtes”, diu, però afegeix que ara està orgullós del que ha aconseguit. “No és per fer-se milionari, però amb tot, en tots els casos, no era l’objectiu”, conclou, mostrant la seva satisfacció per haver creat un espai on el tenis i el pàdel poden florir a Andorra.

Guillaume López ha aconseguit una fita inèdita en la lliga Multisegur, convertint-se per quarta temporada consecutiva en el màxim golejador de la competició. Amb 20 gols en 25 partits, el davanter francès de 25 anys ha demostrat ser una peça clau en el futbol andorrà. Ahir a la nit, va rebre el premi de màxim golejador a ‘la Nit del Futbol’, consolidant així el seu domini en el panorama futbolístic del país. “L’equip també ajuda, jo sol no podria fer 20 gols”, assevera el jugador francès a Andorra Esportiu TV.

Des que va arribar al futbol andorrà, López ha destacat per la seva capacitat golejadora amb tres equips diferents: l’Unió Esportiva Engordany, el Futbol Club Santa Coloma i l’Atlètic Escaldes. Aquesta versatilitat i consistència l’han convertit en un nom sinònim de gol a la lliga. “Treballo intensament i intento donar el millor de mi mateix, però estar en equips amb tan bons jugadors també m’ha fet aprendre”, explica López.

A més, s’ha rumorejat que López podria ser seleccionable per la selecció andorrana, un tema que el jugador veu amb entusiasme: “Em sentiria molt honrat de representar Andorra. Si l’entrenador considera que puc estar amb ells, jo estic disponible”. Certament, el davanter deixa la porta oberta a Koldo Àlvarez. “Fa quatre anys que estic aquí, al final és un país on m’he adaptat molt bé i m’agrada”, remarca Guillaume. “Molts cops he visualitzat el moment de vestir la samarreta, però després ja és una decisió del seleccionador, jo he de continuar treballant”.

López ha oficialitzat recentment el seu fitxatge per l’Inter d’Escaldes, després del seu pas pel seu rival, l’Atlètic. Un canvi que representa un nou repte en la seva carrera. “Hi havia alguna cosa amb l’Atlètic que no acabava de funcionar, necessitava un canvi i el projecte de l’Inter em va encantar des del primer moment”, comenta el davanter.

Amb una nova temporada a l’horitzó i amb el repte de superar els seus propis rècords, Guillaume López es prepara per continuar sent una figura destacada en el futbol andorrà. Amb el seu nou equip, l’Inter, creu que “tenim equip per anar per tots els títols, tenim una barreja de veterans i joves que és molt bona i el nou entrenador és molt exigent, això sempre és bo”.

El suport familiar i de la seva formació, les claus de l’èxit

Durant l’entrevista, el jugador ha destacat la importància del suport de la seva família, que el guia i l’ajuda a millorar contínuament. “La meva família és fonamental per a mi. Sempre em diuen la veritat, i això m’ajuda a progressar cada dia“, afirma. Aquesta ha estat clau en el personal i professional, com també el seu pas per les categories inferiors del Montpellier. “Vaig estar sis anys allà i gràcies a l’experiència soc el jugador que soc ara”, assenyala el de Toulon.

Finalment, entre riures, el jugador francès ha deixat marcada la pròxima quantitat de gols que pensa fer en aquesta nova temporada. “Mínim repetir els 20 gols i si arribo als 25 ja serà impressionant”.